Mot ben escaient per a la festes nadalenques on, en general, de banda torrons, es menja més i més fort del que sol ser habitual.
Es clar que es pot estar ben sadoll, referit al menjar i, alhora, ben mancat d’altres desitjos.

De banda la substitució del mot per altres més “fins”: fart, rodó, satisfet… s’ha de fer referència al costum, també perdut, de pegar grans panxades (Hi havia qui, el dia de matances, per exemple, es podria menjar tres o quatre plats d’arròs abans d’encetar l’aguiat).

També podria ser exemple de la simpatia o rebuig que provoquen els mots. En determinats indrets es podria entendre que sadoll és un mot bast, i de poca finura.

El DCVB mostra:

1.SADOLL, -OLLAadj.
Satisfet plenament en la gana de menjar o en el desig d’alguna cosa; cast. harto. Les bèsties veem que com an fam, sempre se’n percassen com pusquen menjar, e com són sadolles veem que’s reposen, Llull Cont. 108, 9. Menjàuem pa fins que érem sadolls, Serra Gèn. 73. Muller hac e infant, e encara no fo sadoll, e volch hauer honrament e moltes altres coses, Llull Felix, pt. i, c. 4. ¿Serets may sadoll de fer-me bones obres?, Metge Somni ii. Es va desplegant sadoll de verdors, Massó Croq. 109. a) fig. Cansat, excessívament fart d’una cosa (Men.). «Ves-te’n, que no et vull veure; ja n’estic sadoll, de tu!»
Loc.
—Tenir es porcell sadoll: haver menjat a voler (Santanyí).
Refr.—a) «Ca sadoll, no caça» (Mall.); «A rata sadolla, forment li amarga» (Manresa): es diu per significar que després d’una menjada forta, un home no està per a treballar; o que el qui té abundància de béns no es pren la molèstia de donar-se al treball.—c) «Monges i polls, mai són sadolls» (Vic, Mall.).
Fon.: səðóʎ (or., bal.); saðóʎ (occ., val.); soðóʎ (mall.).
Var. ort. ant.: sadol (Graal 56); sadoyll (Corbatxo 41).
Var. form.: sodoll (La Reyna que no’s veya sodolla de festeiar-la, Curial, ii, 55).
Etim.: del llatí satŭllu, mat. sign.

2. SADOLL m.
Menjada o presa d’aliment fins a sadollar-se (Empordà, Bal.); cast. hartazgo. «Si jo som viu l’any qui ve, | ja vui tenir es lloc llogat, | perquè, quan manco, tindré | es sadoll i es calçat» (cançó pop. Men.). Dur un bon sadoll: estar ben tip de menjar. Especialment: a) Mamada suficient per a atipar un infant, sobretot si l’hi dóna una dona que no és sa mare. Un sadoll d’una veïna, un sadoll d’una altra, l’infant havia sigut criat com de captiri, Ruyra Pinya, ii, 148.
Fon.: səðóʎ (or., bal.); soðóʎ (mall.).
Intens.: sadollet (Anà a donar un sodollet, Roq. 47).
Etim.: potser substantivació del sadoll art. 1, però sembla probable que sigui un derivat postverbal de sadollar.

Aportació de Bel Alemany
Imatge de Google