Mots perduts: formiguer

No, no vull fer referència al cau de formigues. Vull fer referència als caramulls de terra que encara fumejaven a fora vila en els anys cinquanta del segle passat.

Es mot, i activitat ben perduda.
Es deia que per fer bons pebrers no hi havia res com la terra de formiguer.

El DCVB mostra:

FORMIGUERm.
|| 1. Cau de formigues; forat subterrani on habiten aquests insectes; cast. hormiguero. Com un formiguer obscur | que l’ocult neguit enfebra, Alcover Poem. Bíbl. 15.
|| 2. fig. Conjunt nombrós de persones, animals o coses en moviment; cast. hormiguero. Y hem vist del cos de la mig morta Espanya | exir-ne un formiguer de banderies, Collell Flor. 100. Del món dels hòmens, darrere | quedà’l formiguer impur, Llorente Versos, i, 94.
|| 3. imatgeOcell de la família de les pícides, espècie. Iunx torquilla, de color entremesclat de groguenc, gris i negre, amb el ventre de color clar i taques fosques; té el bec recte i la llengua molt llarga i viscosa, amb la qual agafa les formigues i altres insectes encara que estiguin ficats dins forats d’arbres o de terra (or., occ., val., bal.); cast. hormiguero.
|| 4. Formiga de les potes dels animals de peu rodó (Cat., Val.); cast. hormiguillo.
|| 5. Boïc; munt de terrossos sostingut per un feix de llenya o de brossa, que es crema en el camp conradís per fer servir la terra cremada per a abonar el camp (Cerdanya, Bagà, Plana de Vic, Igualada, Segarra, Camp de Tarr., Urgell, Gandesa, Tortosa, Maestr., Val., Mall., Men., Eiv.); cast. hormiguero. «Quan a mi em veuran mudar | mos companyons i guerrers, | en el fondo de la mar | ja hi podran fer formiguers» (cançó pop. Mall.). S’en anaren a sa rota amb conte de fer-hi uns quants formiguers, Roq. 27. a) adj. Propi per a fer boïcs. Una aixada formiguera de sinch liuras y miga, doc. a. 1564 (ap. BDLIC, xvi, 103).
Refr.
—a) «Qui no fa formiguers al juliol, no els fa quan vol» (Manresa).—b) «Lo fem diu fem, i el formiguer farem»: significa que el fem és més eficaç que la terra cremada per a beneficiar la terra (Gandesa). Es un joc de paraules a base del substantiu fem i de la forma verbal fem del present d’indicatiu de fer.
Cult. pop.
Els boïcs o formiguers han deixat de fer-se a moltes comarques, perquè els abonaments químics de la terra els han fet innecessaris. Tanmateix se’n fan encara a certes regions, com és ara al Pallars Sobirà, al Priorat, a una part del Maestrat, i sobretot a les illes Balears. Al Priorat, a més dels formiguers ordinaris, s’usen els formiguers de fang, que es fan així: en dia que hi ha molt de fang, s’agafa una feixina, l’arrosseguen per dins el fang fins que està ben enfangada i la deixen assecar; quan és seca, li peguen foc, i mentres va cremant, l’enterren perquè el foc no s’aboleixi (Falset).—A Mallorca la preparació i ús dels formiguers obeeix a una tècnica completa, que tractarem d’exposar. L’operació de tallar la llenya per als formiguers es fa entre els mesos de gener i agost; tota és llenya curta, principalment de mata, estepes, romeguers, gatoses, argelagues, branques d’olivera, d’ullastre i de pi. En fan feixos, fermats amb un vencís. Entre abril i agost es tragina la llenya al lloc on s’han de fer els formiguers. Per a situar aquests, es fan nou o deu solcs paral·lels que s’anomenen retxes; entre retxa i retxa es deixen unes set passes sense llaurar. Damunt les retxes es compon la llenya dels formiguers, que es situen a una distància de vuit a dotze passes un de l’altre; hi posen terrossos damunt, i els carreguen, o sia, tapen la llenya de terrossos. El formiguer carregat té forma cònica molt ampla de base; a la part exterior de la base s’hi acosta terra fins a formar una capa de protecció que s’anomena sa garlanda; a la garlanda hi ha un forat (sa boca) que per dins el formiguer comunica amb un forat que hi ha dalt de tot i que es diu s’ui, perquè el foc tingui respirall; més amunt de la garlanda hi ha una faixa de terrossos anomenada es revoltell, i més amunt d’aquest es van acumulant els altres terrossos fins arribar a l’ull. La boca del formiguer es fa a la banda de la mar, perquè d’allà sol venir sovint el vent. Abans de calar-los foc, els formiguers es piquen amb l’ull del càvec o amb una maça (però sense picar el revoltell). Després hi posen, per damunt, terra que sigui grumollosa, perquè si és molt trida ofega el foc. Es cala foc amb una metxa feta d’un vencís en doble, picat amb una maça a posta. Si calen foc quan fa vent, els formiguers fan corter, o sia, cremen només d’una banda. L’hora millor per a calar-los foc, és el vespre o la matinada, quan no fa vent. Si en haver pres el foc es mou vent fort, cal tapar la boca si el vent hi pega, i a la banda del vent han de fer la garlanda més alta perquè el vent no hi entri i la terra no es cremi. Mentres va cremant, el formiguer s’assola, això és, s’abaixa, i aleshores li han de donar terra grumollosa i fullaca; d’aquesta operació se’n diu donar sa primera passada, i d’ella depèn que cremi bé: si triguen massa a donar-li la primera passada, el foc ja és fuit, ja no crema gairebé res. Terrar un formiguer és afegir-li la terra necessària; cal tirar-l’hi escampada, no acaramullada en poc espai. Al cap de tres hores li donen la segona passada de senallades de grum, amb un rampallador o amb el càvec; després de dinar, li donen la tercera passada, i la quarta quan ve horabaixa. Si els formiguers són de vorera o de terra nova, els han de donar terra tot lo dia i el sendemà. Formiguer de vorera: és aquell que fan devora voreres o tenasses, i caven aquella terra atapeïda de gram, fenàs, arrel d’aritja i de romeguer i fullaca de mata, tot terra grumollosa i estufada, i el formiguer crema tota la terra d’aquesta que volen. Un formiguer de vorera, quan ve horabaixa, l’han de desxobrir: desfan la cuculla amb el càvec, decantant-ne la terra cremada; l’obrin, l’abaixen uns dos pams i hi tiren set o vuit senallades de terra de vorera, arrels d’espareguera, fenassot i cards. El formiguer es considera dividit en quatre corters, en el que es refereix a la quantitat de terra cremada: de garlanda en avall, es considera un corter (la quarta part de la terra cremada); de revoltell en amunt hi ha els altres corters; si el formiguer és molt bo, té molta més terra cremada part damunt la garlanda, i hi tindrà no sols tres corters, sinó quatre, cinc i fins a sis. Un formiguer regular ha de tenir una carretada de terra cremada (uns dotze quintars: cada corter són tres quintars aproximadament). En haver de llaurar la terra, escampen els formiguers; si no llauren la terra totd’una d’escampats, la femada s’esbrava. Hi ha formiguers de volta, anomenats així perquè per dintre són buits a manera d’un forn. Hi ha també formiguers llarguers, en els quals, si fa vent en cremar-los, el vent fa córrer el foc, i aleshores cal afegir terra i més terra a la banda per on tomba el foc, i en conseqüència el formiguer s’allarga per aquella banda i resulta d’una forma llarguera.
Fon.: 
fuɾmiɣé (pir-or., or., bal.); fuɾniɣé (or.); foɾniɣέ (Alt Pallars); foɾmiɣé, foɾniɣé (occ.); foɾmiɣéɾ (val.); foɾmiɣé (mall.).

(Imatge de Google)

3 pensaments a “Mots perduts: formiguer

    • L’adob era directament la terra cremada. S’escampava pel bocí o se’n guardava una poc per a determinades hortalisses.

      VN:F [1.9.22_1171]
      Rating: 0 (from 0 votes)

Respon a Guillem Pont Cancel·la les respostes

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.