Tot i que aquí no té gaires seguidors, la final de futbol americà de la NFL és l’esdeveniment esportiu més vist de l’any, i si és esperat el partit en sí, encara ho és més l’espectacle de música i llums de la mitja part. De fet aquest passat dilluns molta gent que ha vist aquest espectacle amb prou feines sap quins eren els equips que jugaven la final d’aquesta Super Bowl (enguany crec que eren els Rams i els Bengals, no em demaneu d’on), però sí que havien vist els músics a la mitja part.

Si bé en molts d’aspectes els Estats Units no em fan cap enveja, en d’altres com aquest concret, trob que se situen a anys llum de les finals d’esports més seguides d’Europa, a on tot fa la impressió de ser un negoci d’una FIFA (o FIBA en el cas del bàsquet) muntada per unes federacions arcaiques a on hi prevalen els interessos personals per davant dels dels clubs o l’espectador, i sense cap esma de donar espectacle a un públic que paga uns preus excessius, més enllà del que puguin donar els mateixos esportistes dels equips finalistes.

Situant-se a les antípodes dels Estats Units, enguany la federació espanyola de futbol va organitzar la final de la seva supercopa a més de 7000 kilòmetres de distància, amb un semblant de servitud absoluta de cap a les “autoritats” àrabs. Fins i tot, i en un acte oposat a la igualtat amb la resta de visitants amb la que Austràlia va tractar al tennista serbi Novak Djokovic, es va deixar participar a aquesta supercopa a esportistes que no complien amb les pautes COVID establertes. Deia en Rubiales, el seu president, que “El Gobierno saudí nos dijo que se iban a generan excepciones. Y se nos critica. Si no se dieran, nos hubiesen criticado la falta de 8 ó 10 jugadores. Se hubiera dicho que es un régimen del siglo XII.”. Sembla doncs que la igualtat entre totes les persones és una cosa de règims del segle XII segons aquest fenòmen, veure per creure.