Mots perduts: baldufa

Parlàvem de pellers i de cordadors d’olla… i va sortir el concepte. Una eina senzilla i enginyosa que s’utilitzava per foradar una mica el test de les olles crullades amb la intenció de poder-hi posar una o vàries gafes metáliques que n’allargasin la vita útil. Era altre temps!

Pel que fa referència a la primera de les accepcions, segurament no s’ha de considerar mot perdut encara que, a dir ver, fa estona que no n’he vista ballar cap de baldufa. A finals dels anys 70 dels segle passat, en el sí del Card Infantil, es va intentar la recuperació del joc de baldufes, però no acabà de quallar.

El DCVB mostra:

BALDUFAf.
|| 1. imatgePeça de fusta en forma de pera, que pel cap més prim té una punta de ferro i que, enrotllant-hi una cordellina i tirant-la amb força a terra, pren un ràpid moviment de rotació damunt sa punta i serveix per jugar a diferents jocs infantils (Cat., Val., Bal.); cast. trompo. Més satisfet qu’ un nin amb sa baldufa, Aguiló Poes. 177.
|| 2. imatgeEina per foradar cossos durs (Barc., Mall.); cast. berbiquí de carrete. Se compon d’una peça de fusta de forma esferoidal o de pera, travessada per un eix vertical que en son extrem superior té una anella o forat per on passa un cordill que va fermat per sos dos caps en els extrems d’un bastonet horitzontal travessat també per l’eix vertical; en la part inferior de la peça esferoidal hi ha un forat on apliquen una broca; roden un poc el travesser horitzontal de manera que el cordill s’enrevolti un poc a l’eix, i fent després pressió en el travesser cap avall el cordill es desenrotlla i la broca pren un moviment de rotació, que es repeteix en sentit invers en tornar pitjar el travesser, i així segueixen repetint els moviments fins que han fet el forat. Avui en dia s’usa poc aquesta eina; els qui l’empren encara són els adobacossis, per foradar atuells de terrissa.
|| 3. imatgePeça de fusta o de ferro, de forma cònica, que els llauners empren per eixamplar canons i fer-los cònics (Barc., Segarra, Maestr., Mall.).
|| 4. Peça cònica que va ficada al cap de baix de l’arbre de la roda de terrisser i balla de punta dins el dau de la pala (Gir.). També es diu baldufa qualsevol peça anàloga que serveix per al ballament d’un eix dins un dau: Per adobar el dau y la baldufa de la premsa, doc. a. 1817 (Aguiló Dicc.).
|| 5. Persona baixeta i grassona (Eiv.).
|| 6. Peix de l’espècie Anxis bisus (Costa de Llevant).
 Cult. pop.
—El joc de baldufa està molt estès entre els nois de tota la nostra terra. La nomenclatura de les parts de la baldufa va indicada en el gravat adjunt. El moviment de rotació de la baldufa es diu ballar. La baldufa que balla amb finor, sense oscil·lar, i que ballant damunt la mà fa unes pessigolles molt fines, se diu que fa rèi [fa rə́ј, Artà]. Si balla asprament, sense finor, es diu que té carros carretells (Sóller). Si no fermen prou bé la baldufa, quan la tiren se posa a ballar malament, i d’això en diuen fer bossa (Artà). La baldufa de punta molt fina se diu baldufa paia (Eiv.); la que és grossa i té la punta de fusta, de manera que fa molta remor per ballar, se diu baldufa de música (Eiv.). El joc de baldufa més freqüent és el de rotlo, que consisteix a tirar la baldufa dins un rotlo senyat en terra, de manera que hi balli; si no hi cau dins, o si en esser-hi no en surt ella mateixa ballant, ha de quedar dins el rotlo fins que els altres jugadors la treguin amb un cop de baldufa (Cat.). La baldufa vella o dolenta que serveix per rebre els pois, se diu baldufa dels pois (Mall.). Hi ha altres joguines que són varietats de la baldufa, com les ballarugues, trompitxos, etc. A Olot se diu baldufa de fuet el trompitxo, o sia la baldufa que fan ballar a cops de cordill.
Loc.
—a) Fer trucs i baldufes: fer la pròpia voluntat sense limitacions (Mall.); cast. hacer mangas y capirotes. Si bé té es seus remeys, no pot fer tampoch truchs y baldufes de lo que li costa sa seua suó, Ignor. 16.—b) Ara balla sa baldufa: equival a dir «ara se fa la cosa». Quan un demana: «¿Han fet tal cosa?», si en aquell moment l’estan fent, responen: «Ara balla sa baldufa» (Mall.).
Fon.: 
bəɫdúfə (pir-or., or., bal.); baɫdúfɛ (Sort, Balaguer, Ll.); baɫdúfa (Tortosa, Maestr., Val.); boɫdúfə (Manacor); bəɫdɾúfə (Petra, Vilafranca de B.).
Intens.:
—a) Aum.: baldufassa, baldufota, baldufot, baldufarra.—b) Dim.: baldufeta, baldufó, baldufona.
Etim.: 
de l’àrab ẖudrūfa, ‘joguina que voltava veloçment fent soroll’ (cfr. M. Asín en Bol. Ac. Ésp. vii, 356), amb contaminació de ball.

Aportació: Antoni Pascual
Imatge del DCVB

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.