Emprant la veu dialectal “llaurador”, segurament no s’hauria de considerar mot perdut. Encara hi ha algunes botigues, poques, que en tenen un a cada sac de gra o de llegum per vendre a granel.

Al posar-se de moda els productes envasats, es perd bona part de la feina dels lliuradors.
Segurament per qüestió d’economia de feina els lliuradors no tornaran, encara que, des d’una perspectiva de medi ambient siguin ben convenients.
En tot cas, inacceptable són les fruites amb pell, com els plàtans, servits e una palangana de poliuretà o “suro blanc” i tapats amb plàstic.

El DCVB mostra:

3. LLIURADOR(i dialectalment llaurador). m.
|| 1. Recipient de metall, a manera de pala còncava, que serveix per a trasbalsar grans, farines, etc., del lloc on es guarden a la balança o a altre lloc; cast. librador. Tres liuradors o cresols de aram, doc. a. 1409 (Arx. Patriarca, de Val.). Ab la paleta del braser o ab un llauradó n’hi omplia mitja coxinera, Vilanova Obres, ix. 154.
Fon.: ʎiwɾəðó (Vic, Mall.); ʎiwɾaðó (Tortosa); ʎəwɾəðó (Empordà, Barc.).
Etim.: del llatí *libĕratōriu, ‘instrument per a lliurar’.

Aportació de Bel Alemany
Imatge de Google