Caragol treu banya,
puja a la muntanya,
caragol bover,
jo també hi vendré.

(Cançó infantil)

Després de les primeres brusques d’estiu, a finals d’agost d’enguany algunes persones aprofitaren la rosada i la caminada dels matins per collir tants caragols com poguessin

Em va sorprendre una mica ja que, per imatges de record infantil, tenia identificat el temps d’anar a collir garroves amb la cria dels caragols: tot un sorprenent i espectacular descobriment, tant l’aparellament com la posta amb el cap enterrat.

No vaig dir res referit al temps de veda, convençut que, en cada cas, de banda la consideració d’impertinència, sabrien trobar una justificació ben raonable al seu comportament.

Els menjars i les eixides “de temporada”, amb els congelats i l’uniformisme cultural han perdut vigència.

Qui més qui manco podrà recordar caregolades tant a nivell familiar com en grup. Eren dies singulars, de festa, de vega…

La nostra pandilla, en bona part nascuts des de l’any 49 al 51, teníem predilecció per anar a l’Olimpic de s’Illot, a la tardor, acabada la temporada turística i quan des de l’Olimpic en veia directament la mar. Sa madona, llorencina, ens feia cas i bons caragols. Algú del grup hi havia que entre caragols i vinet, en la bauxa, acabava corrent sobre les crestes de les roques de sa Punteta.

La pretensió no va més enllà de considerar la “caragolada” com una situació singular. Cert és que no a tothom li agraden els caragols, però amb tota seguretat la majoria de persones llorencines de certa edat seria capaç de descriure alguna caragolada singular: “Record que un dia….”

I tot sense entrar en les predileccions personals sobre els bovers, les caragoles o les viudes. Una mescla abans equilibrada que també ha perdut bona part de la seva vigència.

Informacions:
Fora vila. Guillem Puig. Març 2022
Viquipèdia

(Imatge de Viquipèdia)