Conten que ca Madò Anita, en el carrer Major, va ser una de les primeres cases del poble on hi va fer feina un guixaire, un especialista en posar guix que venia de Palma. Abans hi havia costum d’emprar arenat de ciment per fer l’acabat fi de les parets. Era una obra feta pel mestre es Sord i un poc especial. Madò Anita i la seba botiga també ho eren un tant singulars a l’entorn llorencí. La seva filla, que destacà per la seva bellesa, es va casar amb un advocat de Manacor, més concretament de Llodrà, que quan feia classe a La Salle es feia dir Don Lorenzo Wenceslao Femenias de Duran.

N’Antoni Serverí, per compte de es Sord, hi treballava de picapedrer a ca Madò Anita. Es veu que es conegueren amb el guixaire i, mig en broma i mig en serio, es començaren a picar: que si jo, que si tu…

Aleshores n’Antoni mostrava pretensions de bon ciclista. Era un dels pocs llorencins que disposava d’una bicicleta de manillar baix per a ús de trasllats habituals
De la picada verbal entre guixaire i picapedrer en sortiren unes messions.
-A que no ets capaç de venir de Manacor en amb un quart?
-Que no, que si et dic!
–Que si i que no, i al cap de poc temps
-No t’hi jugaràs 10 duros, no!
-Què no!, quan vulguis…

I així tancaren la juguesca de les messions.

El ciclista havia de partir de la ferreria de Can Puça de Manacor, una ferreria que, situada davant la pista vella dels cavalls era lloc de trobada per alguns llorencins. El motiu és que hi treballaven varis varis joves d’aquí, en Jordi Tiana, en Toni Tenjo…mos veim a Can Puça!
Es jugaren 10 duros. De can Puça a ses penyes da sa Blanquera. en 15 minuts.
Com s’ha comentat altres vegades en aquest anecdotari, el Sant Llorenç agrícola res a veure tenia amb l’actual. Aleshores de qualsevol tema se’n feia una història i era motiu de conversa a les poblades taules del cafès.
De les messions també se’n va parlar. I molt!. La prova es que el dia de la prova, a les penyes de sa Banquera s’hi arribaren a arremolinar un centenar de persones per esperar l’arribada del ciclista.
Va guanyar n’Antoni, encara li sobraren quan quants minutets.

(Anècdota descrita per Antoni Pascual)

Imatge: Bicicletes de manillar baix. Mitjans dels anys cinquanta del segle passat.  FAdSLdC/Família Galmés Umbert)