–Ja has anat a besamans al blonco Biel?, amb els anys es convertí en un -Has anat a veure el tio Biel?, però el sentit era el mateix mostrar submissió i respecte per conservar en bon estat les relacions familiars tradicionals.

Era costum repetir l’itinerari a les festes rellevants, Nadal i Pasqua. . En aquestes darreres s’establia, a més, un intercanvi al tast de panades i rubiols. –”Oh, són molts brévols” o “La pasta és molt encertada!”. Reconeixement formal que, generalment, comportava un comentari ulterior en cercles de parella –”Però, a jo, m’agraden més ses nostres!.
Aquests darrer afegit és un dels casos on els costums, la cultura popular, es veu confirmada per la ciència: ens enamoram del que tenim, del que consideram nostre.
Quan parles del tema besamans o plegamans amb gent de certa edat es mostra un record ben viu:
-”El meu padrí es posava a la rebranca del portal amb la mà alçada i tots els nets anaven a plegamans, uns besaven i altres en sortien amb una capada i després continuaven jugant, però era acte obligat…”
–”I d’anar a besar les mans al rector o el cordó de les monges que no te’n recordes?. Quan passava la monja pel carrer les nines hi anaven corrent a besar el cordó…
Parlant de bloncos i padrins, “-A vegades hi anaven perquè sabien que rebríem una llepolia, , una galeta, una taronja o una peça” -deu cèntims de pesseta-
-”Ses monges mos regalaven un conillet de pasta de fava…a l’any 46, quan jo vaig combregar, érem trenta-dues nines..” assenyala na Catalina.

-”Era cosa d’al·lots i lligat a la primera comunió…en els anys quaranta i cinquanta no era com ara, la festa era magra; coca o ensaïmada per mullar i una tassa de xocolata amb els familiars més propers. A la taula del menjador hi cabíem tots!. Fèiem la volta per anar a veure ties -els tios eren a fer feina- i altres familiars i amics…si fent la volta en deixaves alguna sense visitar s’ofenia i després retreia -no m’has manat s’al·lot!”…

-“Abans de combregar anàvem a veure familiars i veïnats a demanar perdo. Me voleu perdonar si vos he fet malícia?, deiem…”

En aquest sentit resulta il·lustradora la pàgina de Fotografies antigues de Sant Llorenç des Cardassar del centenar gros d’imatges de primera comunió, tres es refereixen o mostren indicadors de refresc o festa posterior. En cinc anys, de 1958 a 1963 es mostra el canvi de costum. Les imatges anteriors no mostren trobades socials

En els intercanvies relacionals preturístics hi acostumaven a tenir un paper important els padrins joves amb els obsequis dels “rollos” del Ram que normalment es menjaven mullats en llet formatjada o els rosaris per a la festa de Tots Sants. Pares i padrins suplien la tasca en cas que els padrins joves fossin externs o de relació freda.

Escotar eixides de temps passats, encara que sigui en format de mosaic parcial, i també divers o inexacte per les diferències de les derives familiars i la infidelitat de la memòria, mentalment es lliga amb recordances personals, com aquella de besamans al rector o de passejar-se, ben mès pel carrer amb el rollo penjat pel coll. Tot ens porta a la reflexió sobre la profunda transformació social que hem pogut viure.

Les exigències de les relacions internacionals que propiciaren el nomenament d’un govern tecnòcrata que impulsaria el turisme, a nivell local, tendria unes conseqüències radicals, aleshores difícils d’imaginar.

Dolcet, dolcet, com no podria ser d’altra manera, -condició humana a banda- ara res s’assembla al que era abans. Transformació que afecta, també, a creences i costums.

Anècdota derivada d’un conversa de cafè amb n’Antoni Pasqual, en Mateu Quina i na Catalina Galmés. Imatges:. Refresc de 1958. Fotos antigues de Sant Llorenç des Cardassar. Arxiu familiar Aina Pont. i besamans el dia de la primera comunió, també de Fotos antigues. Arxiu Melis Galmés