Adesiara un company de tertulia de cafè, ja finit, em comentava que per manar una mobilette han de mester un carnet -referint-se a uns coneixements- en canvi per a ser batle no es necessita res.
Hi he pensat llegint el darrer article de Carme Junyent i lligant-ho amb les darreres declaracions de la “nostra” Consellera de Salut i amb els arguiments del Govern per retirar de la sanitat pública, la llengua catalana com a requisit.
Ja ho val!
(Imatge de l’article)
S’ha mort Carme Junyet i en el seu darrer article postum ens diu: ” (…) el metge que m’atenia parlava en castellà i jo, com sempre, li responia en català. Al cap de no gaire, ell es va adonar que jo encara parlava en català, i com que no li devia haver passat mai, em va demanar si tenia cap problema per parlar en castellà. Crec que ell pensava que no sabia parlar castellà, però li vaig dir que sí, que en tenia un, de problema, per parlar el castellà. El meu problema, li vaig dir, és que tota la vida he lluitat perquè la gent es pugui morir en català i ara que em toca a mi he de ser conseqüent.
Li vaig explicar que la meva especialitat eren les llengües amenaçades i també que creia que ell ajudaria molt els seus pacients si en aquest moment tan especial de la vida es podien continuar expressant en la seva llengua. Ell em va dir que no tenia cap problema que jo parlés en català, i vam continuar amb una conversa bilingüe amb algun entrebanc que resolia la infermera. Quan va marxar, li vaig regalar un exemplar del meu llibre El futur del català depèn de tu. Insisteixo en el fet que tota la comunicació va ser cordial i que no hi va haver cap tensió. Si les coses no canvien, encara compto que em podré morir en català.
Aquestes anècdotes m’han fet reflexionar en la quantitat de persones del món que no es poden expressar en la llengua que els van transmetre a l’hora de morir. Això generalment és resultat de l’imperialisme lingüístic i també de la part aparentment més innòcua, que és aquella que ens fa creure que a un estat li correspon una llengua, sense tenir en compte que això ignora la major part dels habitants de molts països. Tinguem present que els estats monolingües són molt rars, i que arreu del món hi ha gent que té com a primera llengua una que no és l’oficial.”
Llarga vida al seu esperit lluitador exigint respecte vers les llengües minoritàries, que formen part del patrimoni de la humanitat.