Es una paraula vella. Ha sortida?
Una vegada comprovat, no, encara no.
Malgrat la seva bellesa, derivada de la sonoritat i del significat -acostar-se fins a tocar-, segurament podem considerar que és un d’aquells mots perduts de la parla habitual generalitzada. Si mes no en el nostre entorn i en la nostra època.
Realment la llista de mots usats habitualment per una persona ,-o per una comunitat-, és sols una infima part de l’univers que conforma el món de la llengua.
ATANSAR v. tr.
|| 1.Acostar; cast. acercar. Tot bestiar menut qui s’atançarà a viynes ni a malols forasters dins III canes, doc. a. 1342 (BABL, xii, 44). Se acostà vers lo nostre hostol… y faerenhi atançar totes les naus, Pere IV, Cròn. 344. Si’ns volets lunyar desplaser e atançar la dita nostra partensa, doc. a. 1391 (Est. Univ. xiv, 149) Cert als dolents no m’atancí, Spill 1193. Ans fuig e fall a qui pus li s’atança, Martí Garcia (Cançon. Univ. 228). Mas atansa’t més prop, que’t vull besar, Faules Isòp. 17. A qui s’atansa, diu-li paraules de senglots, Atlàntida, vi. L’atansavan a la finestra per respirar-hi, Pons Auca 317. a) «Atansar les ascles al foc»: atiar el foc (Organyà, Oliana). «Atansar el foc»: atiar el foc (Tremp).
|| 2. refl. a) ant. Arribar (a fer qualque cosa dificultosa). Les que s’atançen | fer qualque bé | sots ley e fe, | son estimades, Spill 15314.—b) Gosar, atrevir-se (Mall.); cast. atreverse. Va esser es primer que s’atansà a posar-li ses mans damunt, Alcover Cont. 128.
Fon.: ətənsá (pir-or., or., mall.); atansá (occ., Maestr.); atansáɾ (Castelló, Val.).
Conjug.: regular segons el model de cantar.
Etim.: probablement del llatí addensare amb contaminació de attangĕre (= atànyer) (cfr. Moll Supl. 83).La consulta avançada al DCVB es fa a través de la plataforma BDLex.
Aportació de Josep Cortès
Imatge de Google
👌👌