El passat divendres, 26 d’abril, se va celebrar un homenatge a l’Espai 36 a l’entranyable dona de cultura Francisca Sureda Racona. L’acte va resultar àgil, emotiu i molt ben duit per les diverses entitats del poble que hi van col·laborar. A continuació publicam el guió del que es va dir en aquesta nit tan especial.

Les paraules que llegireu a continuació les va pronunciar en Nofre Jaume Neula com a presentador, les va escriure un servidor i moltes parts ens les van fer arribar les diverses entitats amb què va col·laborar na Francisca (Esqueix Teatre, Coral Llorencina i Ximbombers) i les seves bones amigues Francisca Meca, Jerònia Sureda Cuca i Francisca Sureda Cuca.   A part, van intervenir el regidor de Cultura, Miquel Font, que va destacar la important figura que va ser na Francisca, i el batle, Jaume Soler Barbot, que va anunciar que des de l’Ajuntament se modificaria el reglament de distincions per poder atorgar a na Francisca la condecoració que se mereixia.

PARLAMENT 

Bon vespre!

Una dona de cultura, així podríem definir na Francisca Sureda, més coneguda per tots com senzillament na  Racona. El passat 14  d’octubre ens va deixar  als 91 anys i amb ella tot un llegat de saviesa popular . I quin millor lloc que un espai cultural com aquest per retre-li un més que merescut homenatge. Per això ens hem reunit   avui vespre aquí tots  i totes.   I és que na Francisca  era una persona entranyable, compromesa amb el seu poble i disposta sempre a participar en qualsevol projecte cultural que se li posàs davant. Teatre, gloses, ximbombades, sa coral, es coro parroquial,  festes populars,  música tradicional…  i fins  i tot va voler provar el cinema. Se diu aviat… i segurament m’he deixat qualque cosa… i és que l’adjectiu “cultural” li anava com anell al dit. 

Poques persones poden merèixer aquest qualificatiu millor que ella i per constatar-ho avui repassarem la seva trajectòria vital. Comencem per exemple amb el seu ofici: na Francisca era modista. És a dir, a la seva feina del dia a dia ja creava, perquè què és sinó la confecció de vestits més que un tipus de creació, d’art? I no era una modista qualsevol, no. Ja demostrava el seu tarannà atrevit, sempre una passa per envant confeccionant calçons per a dones quan en aquell temps només les estrangeres en duien. Però ella, fort i no et moguis, en va voler dissenyar i se’ls  posava ella mateixa ben tranquil·la servint de model a altres dones del poble que a partir de llavors també ja gosaren posar-se a la moda. 

I és que si na Racona va participar en tants esdeveniments culturals era perquè sens dubte era una dona atrevida, que anava sempre cap envant, ben decidida. Ja de jove era la primera que a l’estiu organitzava  l’eixida cap a la platja per festejar el final de la collita i celebrar allà un bon dinar de comunitat. Cada 18 de juliol posava la pella i els colomins al carro i cap a la mar faltaven llorencins i llorencines joiosos d’haver acabat la tasca. O cada 1 de maig  duia la curolla  d’anar amb bicicleta fins a Cala Mesquida per collir camamil·la. I és que per ella les tradicions eren les tradicions i s’havien de fer el dia que tocava. En temps de pelar ametlles cada vespre també tenia preparat bulla a ca seva amb els veïnats … Si fins i tot se va entossudir a aprendre tocar el violí per poder sonar amb un grup boleros que se va formar a  Sant Llorenç. Imaginau-vos una dona en aquell temps agafar es tren tota sola cada setmana cap a Manacor per anar a aprendre tocar un instrument.   No és d’estranyar que l’escola Mestre Guillem Galmés l’agafàs com a exemple  per al seu projecte sobre dones locals que havien deixat petjada. 

Tota aquesta hiperactivitat després la va traslladar a les emblemàtiques i recordades ximbombades de sa Coveta. un cotxeria familiar que tenien en propietat on durant molts anys hi va celebrar unes festives vetlades on les ximbombes, el glosat, el cant popular i les herbes no hi podien faltar. Un bon grapat de  de persones cada any s’hi apropaven en perfecte comunió, era realment un esdeveniment del poble, dit així com toca, on per un vespre les diferències socials, polítiques i fins  i tot personals se deixaven a part per fer festa grossa, que era el que més li agradava a na Francisca. Ja ho va dir a una entrevista a la revista Caramella “el que més gust me dona de les ximbombades és reunir tanta gent i veure que passa tant de gust, sense rancors ni politiqueo, i veure que tothom participa i s’engresca en la bulla”.

 

Ximbombades

Però qui millor que en Guillem Pont, que va escriure unes belles paraules de presentació en el disc Sa ximbomba encara sona en el qual  se deixava constància d’aquestes mítiques ximbombades,  per descriure’ns què varen suposar per al poble aquelles vetllades de cultura popular. La presentació d’en Guillem, escrita al 2008,  deia així: 

“És constatable i tangible que, des de fa anys, a sa Coveta, a la cotxeria de na Francisca Racona i en Joan Regalat, pels darrers dies i poc abans del dimecres de Cendra, s’hi fa una ximbombada. Hi compareix gent de diversos indrets, alguns aporten qualque cosa per menjar o beure; la majoria sopen al voltant de les torradores i després, bulla. Alguns canten, altres simbombegen, altres acompanyen la repetició de les estrofes, altres miren escolten i riuen… una mica de tot fins passada mitja nit. 

On arrela tot això? D’una banda, potser resulta una obvietat però s’ha de dir, en la generositat del matrimoni esmentat i dels sonadors i cantadors habituals. Però l’inici, el bot, l’haurem d’anar a cercar a “sa  Quadrilla” aquell grup de pagesos de saba que, en el sí del Club Card, muntaren el Card en Festa. Gairebé un any després de la creació del grup, el dijous jarder de l’any 1975 feren una ximbombada en el centre “Jordi des Racó” de Manacor. De llavors ençà hi ha hagut ximbombades cada any a Sant Llorenç des Cardassar

Per què?. Segons assenyala  l’etnògraf Edward Taylor “quan uns hàbits o costums han arrelat profundament en l’esperit humà, llur pèrdua i destrucció completes esdevenen gairebé impossibles i sobreviuen a través de segles i més segles, més o menys adulterats i adaptats al corrent del temps, un cop desaparegut ja completament la creença el principi o l’objecte que els raonava i havent-se perdut, per tant, llur raó d’ésser.”

Potser les arrels més profundes les hauriem de cercar idò, pel que fa a la simbomba, més enllà del segle XIV; i pel que fa a la transgressió i la disbauxa dels darrers dies, segurament més enllà que l’existència de la Quaresma i d’altres tradicions cristianes.

Som allò que fem i, ara i aquí es fan simbombades en una determinada època de l’any i amb unes determinades lletres, cantades per uns sonadors locals que les han aprés de sentir-les cantar a altra gent.

Quantes de les coses del nostre esser les hem apreses «sense voler»?. ¿Quina part de la nostra manera de fer les coses és derivada de la genètica i quina de l’aprenentatge?

Sembla que les darreres aportacions són contundents, hi ha una part biològica que determina el límits i, en bona part, disposam d’una estructura comuna a tots els sers vius. La resta es va formant derivat de les nostres relacions amb els altres essers humans i amb el nostre entorn. Interelació permanet i continua, en siguem o no conscients.

Què passa en el nostre cervell quan cantam o escoltam una canço de simbomba? Amb el seu ritme, la seva tonada , la cadència… ¿Quins aspectes diferencials (o no) s’estableixen en el cervell humà a l’hora de la relació amb els altres o l’entorn segons s’escolti, per exemple, el rup a rup de la simbomban i el rec, rec a rec de la guajira dominicana?. Ens lliga i arrela amb la nostra història i amb el altres pobles que l’utilitzen com a instrument monòton d’acompanyament 

Altre tant correspondria a les lletres i el seu contingut, a l’època en que es canten les canços de simbomba, a la relació entre la simbomba i improvisació i la disbauxa. La llengua i les paraules. També les noves interpretacions sobre el que significa ser humà, no des dels vells paràmetres si no des de la proposta postmoderna i postmetafísica, es fonamenten en la tesi que tot fenòmen social és un fenòmentlingüístic. Els humans sóm sers linguístics  que viuen en el llenguatge.

A més el llenguatge és generatiu; no solament ens permet descriure la realitat si no que crea realitats, maneres de ser. 

A partir d’allò que vam dir o ens van dir, a partir d’allò que no diem del que escoltam o no escoltam del altres, la nostra realitat futura es va moldejant en un o altre sentit

Si compartim aquesta tesi, llavors haurem d’assumir que el treball de mantenir viu el nostre cançoner, d’arreplegar-lo i enregistrar-lo és una tasca molt més transcendent que la recordança d’uns costums que es van perdent i que ultrapassa de bon tros el marc del folklore d’aquesta terra”

Teatre 

Na Francisca també era una dona de teatre, tots la recordam pujada damunt l’escenari o a la plaça del poble interpretant tot radiant algun dels seus  papers més mítics.  Hi posava tot el seu saber i gràcia per interpretar uns personatges que li sortien de l’ànima, naturals. I sent una de les actrius més autèntiques i duradores que ha tengut el poble Esqueix Teatre també li ha volgut dedicar unes paraules que ens ha fet arribar i ara llegiré i compartiré amb tots voltros: 

“Na Francisca Sureda, més coneguda com na Francisca “Recona”, era una  dona entusiasta que sempre va defensar i potenciar el món de la cultura popular. Ella, en Miquel Rosselló “Capirró” a la direcció i uns amics, varen formar un grup amateur que es deia Grup Llorencí de Comèdies.

Com he dit era un grup d’amics que s’ho passava molt bé fent teatre, tant és així que les seves obres a més de a Sant Llorenç també es representaven a Manacor, fins i tot alguna vegada varen ser retransmeses per la televisió Manacorina.

Na Francisca “Recona” era una molt bona actriu que tenia un paper important dins el grup. Aquest grup d’amics va representar obres de comèdia a Sant Llorenç com:

– Sa madona duu es maneig.

– Es sogre de madò Rosa.

– El tio Xim, que també va ser interpretada a l’Esglèsia de Son Carrió.

També varen representar vàries vegades dues obres de teatre musical molt conegudes a aquella època, Ai Quaquin que has vengut de prim i El tio Pep se’n va a Muro, representada també al poble de Muro.

El grup va acabar el seu camí a la dècada dels anys 90. Uns quants anys després en Miquel Rosselló va voler representar la Passió de Crist, el Divendres Sant, i d’allà va sortir un nou horitzó per al grup de teatre que passaria a dir-se Esqueix Teatre, com el coneixem avui en dia.

Un esqueix és una branca que talles d’un arbre que ja té molt viscut, perquè surti saba nova, d’aquí que el grup s’anomenàs d’aquesta manera. Aquest grup estava format per components del Grup Llorencí de Comèdies i artistes de noves generacions.

Na Francisca i el seu marit, Joan Sales ”Regalat”, com a apuntador, col·laboraren tant en el grup original com en el posterior.

A aquesta nova etapa ella va fer obres teatrals com:

– Quan ell és ell i ella.

– Llenceria fina

Els actors del Grup Llorencí de Comèdies i Esqueix Teatre es reuniren per retre homenatge al que havia estat el seu director, Miquel Rosselló. En aquest acte ella i el seu company Andreu Galmés “Mec” varen poder tornar a representar l’escena de l’obra El tio Pep se’n va a Muro,en la qual el botiguer i la botiguera es discuteixen, que interpretaven d’una manera molt especial demostrant la seva maestria.

Les seves darreres interpretacions dins el grup varen ser a l’obra Intrèpides i ferals i a unes breus interpretacions de cafè teatre que varen dur a terme.

Al 2014 Esqueix Teatre juntament amb la Coral Llorencina i la Banda de Música va tornar a posar en escena Ai Quaquin que has vengut de prim, per fer un comiat a na Francisca, per tots els anys dedicats al món del teatre, ella, que era membre de la coral, va poder gaudir cantant damunt l’escenari les cançons que havia protagonitzat tantes vegades.

Sempre que fèiem una trobada grupal per estar junts anàvem a cercar-la i ella estava contenta que pensàssim en ella. Per les matances sempre ens duia algun regalet fet seu, com les gorretes que ens va regalar i sabatetes als que tenien infants petits.

Ella va ser mestra de molts i en moltes coses per el seu caràcter bondadós. Sempre tenia la porta de casa seva oberta d’empintenample perquè hi poguéssim entrar tots.

Recordar na Francisca és recordar una dona feliç i gojosa de fer el que més li agradava que era interpretar, cantar… no deia que no a res que fos cultura.

Gràcies per tot el que ens has ensenyat i per ser un referent per a moltes persones, els membres d’Esqueix Teatre mai t’oblidarem i te durem sempre al cor.”

Curtmetratge 

I és que mirau si era atrevida na Francisca que fins i tot va voler provar el cinema. Un dia se li va atracar un jovençà per demanar-li així de sobte, com qui demana una cosa normal, si li faria ganes participar en un curtmetratge. I ella sense ni tan sols demanar de què anava la pel·lícula o què calia  fer ja li havia donat el seu sí ben entusiasmada. Aquell jovençà, almanco en aquell temps, era en Pau Quina, i corria l’any 2006. En Pau recorda que necessitava per al paper una dona típica de poble , d’aquestes entranyables que per si soles defineixen tota una comunitat, i va pensar “qui millor que la nostra Francisca per representar-la”. I no anava gens errat… Ara si vos pareix recordarem aquest curtmetratge que es va titular EL PAQUET en el qual per cert també surt  la llorencina Rosa Forteza Blau quan feia els seus primers passos en això de la interpretació.      

Coral 

Per acabar aquesta vesprada volem recordar el pas de na Francisca per la coral. Ella va esser membre de la Coral des de la seva fundació i va participar en tots els concerts des del desembre de 2007, a l’auditori Sa Màniga, fins el de desembre de 2019, a l’església de Sant Llorenç.

Entre el març de 2020 i el setembre de 2022 se suspengueren els assaigs per mor del covid19; desd’aleshores la seva salut no li va permetre continuar.

 

COMIAT

Fins aquí ha arribat aquest repàs a la trajectòria d’aquesta dona tan plena de riquesa cultural. Na Francisca Sureda Racona ens ha deixat, però el seu llegat perdurarà i també el seu bon record.  Perquè com va dir na Francisca Meca a la pregunta de com la definiries…. “Què vols que te digui…. era Una monada de dona… i si li havies de demanar res sempre la trobaves”. Cantem tots junts idò en el seu honor el XIU XIU  que tant li agradava. Segur que ella des d’allà dalt cantarà amb tots noltros.