25 anys d’un auditòrium oferint cultura interrompudament bé se mereix un escrit. Però no, no me posaré a recitar els noms de les autoritats que ens visitaren dijous passat per celebrar-ho, ni tan sols en faré una crònica. Na Magdalena Ordinas ja ha fet aquesta feina més que bé en un recent article i no val la pena repetir-se. Preferesc contar la meva experiència com a usuari durant aquests 25 anys, que és el que realment crec que hauria de pesar a l’hora de valorar una fita com aquesta, més enllà de la festa oficial que es va fer el passat dijous.

Primer de tot he de començar confessant que no som  un usuari fix cada cap de setmana de sa Màniga (no em vull vanagloriar vanament), però el trepitj ben bé una desena de vegades a l’any o més en alguna ocasió i me veig per això capacitat per valorar-lo i, encara més, si tenim en compte que fins en tres ocasions hi he pogut estrenar obra pròpia (la qual cosa també me permet jutjar-lo “des de dins”).

Començaré, per exemple,  amb els meus records de joventut, tot just quan aquest edifici va obrir les seves portes. Fa 25 anys jo era un bergantell d’una vintena d’anys i, la veritat, no me fixava en segons què encara. Record sentir a parlar d’aquesta gran obra magna, paral·lela si no record malament (de fet, arquitectònicament i amb certa programació sempre hi he trobat semblances) a l’Auditòrium d’Alcúdia, i que a darrere hi havia el suport de l’associació hotelera, la qual cosa creava algunes suspicàcies en alguns àmbits. Després, ja més madur, ja hi vaig començar anar a veure alguna obra i dels primers anys record amb goig descobrir el talent del nostre Rafel Duran amb El Coronel Ocell (a l’any 2000 si no ho he cercat malament), una obra que me va encantar i encara avui faig llegir i analitzar als meus alumnes de Literatura Universal del meu institut. De fet, un dels trets destacables que té l’Auditòrium per mi és precisament que a pesar de la seva aparent formalitat (amb autors nacionals i internacionals de renom)   sempre ha tengut la porta oberta per als artistes locals. Record haver-hi vist estrenar artistes llorencins com Joan Gomila, Esqueix Teatre (tenc molt bon record per exemple de quan van representar un altre artista local, Salvador Galmés, amb Flor de Card  al 2013 juntament amb Joan Gomila, bessó del que després faria jo amb El Garriguer d’Infern), Rosa Forteza, i, com veurem més envant, un servidor. I també altres artistes de prop que record haver vist de ben joves ja per l’escenari de sa Màniga com Toni Gomila, Jaume Miró, Pere Fullana…

Més tard, a part d’espectador de moltes més obres, també me va tocar anar-hi com a pare. Així, he acompanyat durant anys les meves nines a un grapat d’obres familiars (amb una aposta important pel circ)  i he vist néixer el festival infantil Millor! (tot un encert).   A part, sa Màniga s’ha especialitzat en obres de dansa contemporània i ballet, de les quals cada any n’ofereix una nova temporada gràcies a les gestions del seu director, Pere Santandreu, que per dur-ho endavant treballa per aconseguir unes valuoses subvencions que li permeten dur obres tant de nivell  nacional com internacional. I aquí he de reconèixer que jo precisament no som cap gran aficionat a aquest gènere (no ens pot agradar tot tampoc…), però cal reconèixer que tenint en compte una de les raons per les quals  va ser realitzat sa Màniga (desestacionalitzar el turisme) és un bon encert ja que la música  i la dansa precisament tenen una llenguatge universal apte per a la gent de totes les nacionalitats. Una altra cosa és que després els hotels hi col·laborin amb els seus clients així com toca, però això ja són figues d’un altre paner i no és responsabilitat de sa Màniga.

No me voldria acomiadar sense valorar la meva experiència des de dins; és a dir, com a director d’algunes obres de teatre. Sent qui som (és a dir ningú en el món del teatre) des del primer moment  el seu director, en Pere,  me va obrir les portes perquè hi pogués assajar (encara no hi havia l’Espai 36 per fer-ho) i, fins i tot, estrenar-hi, la qual cosa sempre agrairé ja que va ser una gran mostra de confiança. A més, puc asseverar que a pocs teatres tenen la maquinària, llums i instal·lacions que tenen a sa Màniga (recordem que no només s’han de tenir, també s’han de saber mantenir) i, a més, me la van posar a la meva total disposició. Però no només això, també a pocs llocs reps l’atenció humana tan atenta que te dispensen a sa Màniga, començant per n’Aina Maria Nadal, des de recepció, sempre a punt per donar-te un cop de mà, com els seus tècnics, en Joan Santandreu i en Sebas, sempre presents pel que necessitis. Sense desmerèixer ningú, es troben pocs teatres així. De fet, sense anar més enfora l’any passat hi vaig dur de visita els meus alumnes de Teatre de l’institut perquè veiessin per dins com funcionava un auditòrium així com toca.

Així les coses, l’estrena allà de les meves obres Sibèrìa o El Garriguer d’Infern,  o la representació d’Un vespre de mort m’omplen de bons records i agraïment. Així que esperem que sa Màniga pugui perdurar molts anys més i funcioni almanco igual de bé.

Felicitats!

Auditori sa Màniga