Des d’un punt de vista de no creient en cap religió com és el meu, he de reconèixer que em generen simpatia aquelles persones que intenten obrir portes, modernitzar i fer net a dins d’aquestes institucions i s’ha de reconèixer que el recentment finat Jorge Mario Bergoglio com, potser en menor mesura el seu predecesor Joseph Ratzinger ho han intentat, tot i que no és fàcil quan es tracta d’estructures tan grans i disperses arreu del món i per exemple, amb uns papers jeràrquics de les feines de l’home i de la dona tan marcats i distanciats.

Se li ha de reconèixer també a l’argentí que ha aconseguit mantenir un tarannà calmat i dialogant, mai ha cercat la confrontació, però tampoc ha evitat temes espinosos com les deportacions massives als Estats Units o la invasió de Israel a Palestina, tant és així que el ministeri d’interior de l’estat jueu va ordenar eliminar tots els missatges de condolències dels seus dirigents, excepte el del president Isaac Herzog. Sense que serveixi de precedent, en Trump i el seu govern han mantingut aquesta vegada les formes.

Fins i tot en l’aspecte personal aquest darrer papa ha estat molt més humà i senzill que els seus precursors, portant-ho fins als darrers moments de la seva vida en la qual ha sol·licitat que se li faci un enterrament més senzill, lluny de grans luxes i despeses exagerades, potser això no agradi a molts de fidels que consideren que reis i papes han de “figurar” i anar ben engalanats perquè fa bo, però ja diuen que mai plou a gust de tothom i quan fas canvis sempre trepitges qualque ull de poll.

Tant de bo que el seu successor segueixi amb els reptes ja iniciats i que això faci que la resta de religions n’hagin de prendre mostra i s’hi puguin emmirallar.