Les anècdotes d’en Dalmau (III)

Història real, guió de cinema

Com dèiem a l’anterior, deixàrem l’hotel amb la promesa al sereno d’un dia contar-li tota la història. Ella va pensar d’en bon matí agafar un cotxe de lloguer i anar-se’n a l’agència, a Palma, a mirar de fer una temporadeta de feina fora de Cala Millor. Jo me’n vaig cap a l’hotel amb la idea de penjar les seves notes i descansar una estona. Em colg i un poc abans de començar a clarejar, torna baixar el conserge: “Juan, sube, está aquí otra vez el marido de ella y está muy nervioso; por favor sube”. Algú de vosaltres se’n recorda d’una retxa de pinar que hi havia des del carrer després del Calixto i arrribava fins a la Caixa?; el carrer d’ara era un camí de cavalls. Bé, vaig tornar anar a veure aquell home i tot nerviós m’explicà que havia trobat un home mort dins el pinar. Com és natural, el primer va ser malpensar-me: ara els ha trobat i el s’ha carregat, o qualcú s’ha ficat amb ell i el s’ha carregat, o Déu sap què. Era de nit, tenia un pal de mini-golf a la recepció per si de cas, l’agaf i li dic: Anem a veure què passa. Jo partesc amb ell xerrant, tu tanca, agafa el pal de mini-golf i amb l’excusa de tancar, vine una passa derrera nosaltres i si el veus que intenta posar-me una mà damunt, fot-li amb el pal, no et preocupis, si ens el carregam ja em donaré la culpa a mi. Partim davant ell i jo xerrant, xerrant i el sereno darrera, darrera. Quan vàrem haver caminat un bon bocí, ell s’atura, i amb el dit m’apunta unes mates i em diu: Allà. Jo, que en un bot ja m’havia fet un bocí enfora, ja no em vaig aturar de caminar i el primer que vaig veure va ser una vomitada, i com més m’hi anava acostant, anava veient un homenarro estès. Era el cambrer alemany d’un bar que jo conexia, m’hi acost, amb el peu li toc el cap i ell em fa: “Bru… Bru…”. Gir en rodó, hala, ja ens en podem anar. Es en fulano que l’ha agafada ben agafada. Nosaltres dos anam cap a l’hotel, tu deus anar cap allà deçà, no? Vàrem dur sort, i ell va anar cap a l’est i nosaltres cap al nord, però quan arribàvem a l’hotel ja clarejava i una nit que no tenia pla i havia decidit descansar, es va convertir en una de les nits més pesades de totes les passades per vora mar. A lo millor les paraules no varen esser així, però el bessò de la qüestió és tan real com la retallada de punts del Barça al Sr. Mouriño.

Un comentari a “Les anècdotes d’en Dalmau (III)

  1. Dalmau, amb sa darrera frase, vols dir que s’homo que va donar peu a tota aquesta història era el mismíssim Angel María Villar???

    VA:F [1.9.22_1171]
    Puntuació: 0 (de 0 vots)

Deixa un comentari

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada