En els dos articles anteriors, de la mà del professor Moll, havíem destriat entre llengua i dialecte, havíem vist que la utilització de paraules diferents a diversos indrets no implicava l’existència de diferents llengües i havíem conegut que una llengua no és només una col·lecció de paraules.La lliçó inaugural avançava i el filòleg explicava que les llengües romàniques (català, castellà, italià, francès, portuguès …), eren el resultat de l’evolució el llatí entre els segles VI i IX. El llatí es transmetia, a cada territori, de pares a fills i rebia la influència de les invasions germàniques. A cada lloc la llengua experimentava uns canvis diferents i aquest fet donava lloc, en el transcurs del temps, uns centenar d’anys,a llengües diferents. Tothom seguia parlant llatí, però ja no s’entenien els de la Gàl·lia amb els d’Hispània o amb els d’Itàlia.

Aquests canvis, que donen lloc a diverses llengües, es mantenen dins tot el domini lingüístic de l’idioma, això vol dir, en el cas del català, que aquests canvis són els mateixos per a Catalunya, o València o les Illes Balears.

“Davant aquests fets, rigorosament comprovats, és superflu demanar si és justificat el nom de català aplicat a la llengua de Mallorca, Menorca i d’Eivissa. La resposta lògica, científica i lliure d’apassionaments, és l’afirmativa. Si el mallorquí, el menorquí i l’eivissenc formen un conjunt que s’identifica amb el parlar de Catalunya i que prové del fet d’haver-nos duit aquesta llengua els repobladors catalans, el nom de l’idioma és “català”, tan justificat com ho és el de “castellà” aplicat a l’espanyol de Ciudad Real, de Granada, de l’Argentina i de Mèxic, perquè Castella la Vella va ser el nucli impulsor de la Reconquista que propagà la seva llengua a l’Espanya meridional i a l’Amèrica espanyola.

Així com un escriptor de Cuba o de Guatemala no diu que escriu en cubà ni en guatemaltec, sinó en castellà o espanyol i un periòdic del Canadà no s’escriu en una cosa que es digui “canadenc”, sinó en francès o en anglès, un literat mallorquí pot ben dir que escriu en català. És clar que, si l’interessa, que se sàpiga que escriu en llenguatge col·loquial o familiar de Mallorca, de Menorca o d’Eivissa, pot dir amb tota veritat que escriu en mallorquí, en menorquí o en eivissenc, així com els Quintero a vegades escrivien comèdies en andalús”.