Alguns anys després d’aquella Setmana Cultural del Club Card que representà una mena revifalla del foc colgat galmesià, Pere Rosselló i Bover enllestí la seva tesi doctoral sobre l’obra de l’il·lustre llorencí -“L’obra de Salvador Galmés i Sanxo (1876-1951)” és de 1988-

Pere Rosselló aporta una nova visió, o millor una visió complementària i potser encara més contundent, la del Galmés lul·lista. En el pròleg del tercer volum de les Obres Completes assenyala:

“És innegable que acceptar l’encàrrec d’editar l’obra de Ramón Llull es va convertir en un objectiu al qual, a partir d’aquell moment fins a la mort, Salvador Galmés va votar tot el seu temps i tots els seus esforços. A canvi, l’edició lul·liana li va ocasionar maldecaps econòmics i, sobre tot, una sorollosa disputa amb la persona que l’havia introduït en el món literari i cultural mallorquí: mossèn Antoni M. Alcover.
…/…
El volum de la feina lul·liana duita a terme per Salvador Galmés justifica donar a aquest vessant de la seva labor almenys una importància semblant a la de l’obra literària. Sovint, des d’uns criteris que posen l’obra de creació per davant de la d’investigació, s’ha afirmat que el lul·lista havia anul·lat al narrador, la qual cosa ens hauria privat d’una producció narrativa més extensa. Tanmateix, com hem explicat en altres ocasions, creiem que no és lícit imputar al lul·lisme la culpa de la relativa brevetat de l’obra creativa de Salvador Galmés, ja que altres causes, com el context literari i estètic, poden haver-ne estat tat o mes determinants. A més, en llegir els textos del nostre autor sobre Ramón Llull, qualsevol lector de s’adona que el vigor i els valors literaris de la seva prosa també hi son presents. Com reconeixen tots els lul·listes actuals, l’aportació de Salvador Galmés en aquest terreny és importantíssima i, sense ella, el coneixement actual de Ramon Llull no seria el mateix.”