Mots perduts: ererar

A vegades, hi ha converses que deixen petjada. En recordo una que, dirigida per Gabriel Janer, voltava a l’entorn de la cultura popular. En aquest àmbit -com passa en els aspectes tècnics quatidians o amb la llengua- perviu, tan sols, el que és útil.

M’ha recordat aquella conversa el mot que ha sorgit avui. S’ha perdut el batre damunt l’era i, segurament, es perdran tots els mots que l’envoltaven.

ERERAR v. tr. 
Porgar el blat o altre gra, llavor, calç, etc., passant-lo per l’erer; cast. arelar, cribar, zarandear. Una garbera de arerar blat, doc. a. 1420 (arx. parr. de Sta. Col. de Q.). Un arer pera arerar blat, Inv. Grau, a. 1489.
Fon.: 
əɾəɾá (Barc., Mall., Men., Eiv.); aɾeɾá (Ll., Urgell, Gandesa, Calasseit, Albocàsser, Llucena); aɾeɾáɾ (Oropesa, Cast., Val.).
Sinòn.: 
erejar.
Etim.: 
derivat de erer. (DCVB)

Nota: Imatge de “Fotografies antigues de Sant Llorenç des Cardassar” amb l’amo en Rafel de sa Fontpella i el seu fill Xesc, que aboca amb la senalla.

Un comentari a “Mots perduts: ererar

Deixa un comentari

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada