310 paraules:
Existeix un llenguatge “objectiu” fora de l’emissor, el receptor i el codi establert entre ambdós? … tots els éssers vius perceben de la mateixa manera un objecte o una situació?… per això caldria establir uns elements d’observació i uns paràmetres sempre iguals i que tots els entenguéssim igual i això pot ser gairebé impossible; perquè la nostra percepció i el nostre pensament es troben condicionats pel llenguatge en que ens comuniquem i aprenem.
Per tant, entenc que el llenguatge científic és una forma més de llenguatge; un codi que nosaltres som capaços d’entendre i utilitzar per la nostra informació i interessos i per transmetre-la.
Remarco això darrer, la informació que transmeten unes proves mèdiques, per exemple, són útils perquè un professional entengui el que tenim i ens apliqui mesures curatives, per exemple. O la les imatges d’un satèl•lit, perquè entenguem un astre i fins i tot l’univers…és que l’entenem?
Però…..el llenguatge científic és objectiu? (què és l’objectivitat? existeix fora del subjecte?). Hi ha altres formes de coneixement?
És evident, que, per exemple, la medicina xinesa ha descobert i aplicat, amb èxit, maneres de diagnosticar i curar diferents a les nostres.
Molts professionals de la seguretat poden assegurar que la “intuïció” (a voltes tant menyspreada), ha salvat vides, en preveure un perill. I és que tal vegada, d’alguna manera, el nostre cervell processa informació de manera inconscient i ens la transmet.
També el psicoanàlisi ens mostra la importància de la informació de l’inconscient.
Algunes religions de les anomenades místiques o la meditació, per exemple, basen el seu coneixement, en “sentir”, més que raonar, cosa que resulta útil per aquells que les segueixen.
I sense oblidar, és evident, les formes “fraudulentes” que hi puguin haver, que també condicionaran la nostra resposta, algunes vegades molt positiva davant d’un gest d’un curandero, que molts cops sense creure-hi ens treu una berruga: “meigas… haberlas hailas”
Guillem Mesquida
Gràcies Guillem per a treure a l’escenari de card.cat un tema tan interessant com aquest.
És sabut que els extrems són perniciosos, i això també és aplicable en el tema sobre quin coneixement podem donar per vàlid.
Amb l’arribada de la modernitat, fruit del métode científic hi hagué un “bum” de descobriments i invents que suposaren grans passes per a la humanitat (l’heliocentrisme; la impremta; la màquina de vapor; l’electricitat; la penicilina…) fins arribar a creure que el mètode científic podria arribar a revelar els misteris més profunds de l’Univers. En aquest paradigma hi havia un observador (el científic) que observava el comportament de la natura que es trobava allà fora, és a dir, el subjecte (l’home científic) observava un objecte (la natura) i en desxifrava els seus misteris. A aquesta manera estreta de veure el món, els filòsofs l’anomenen (ho diré en castellà) “mito de lo dado”, ja que es tracta de descobrir objectivament el que la naturalesa ens dóna, pensant que el subjecte no s’immiscueix en els resultats obtinguts, com si la seva ment fos un cristall transparent i diàfan que mostra la Veritat sobre un fragment natural. Aquí predomina l’ull de la carn.
Amb l’arribada de la postmodernitat es va reconeixer que el subjecte és com un cristall tintat, que tenyeix del seu color l’objecte que observa. Per això, els postmodernistes arribaren a dir que no existia cap veritat i que l’objectivitat pretesa tan sols servia per a mostrar les intencions de l’observador. Aquí predomina l’ull de la ment.
Actualment, els filòsofs recomanen fer una integració entre “el mito de lo dado” de la modernitat i el subjectivisme extrem de la postmodernitat, contemplant al coneixement vàlid com un diàleg entre el científic i la natura (o entre subjecte i objecte). En aquesta nova visió del món es supera el desastre modern i postmodern integrant l’ull exterior amb l’ull interior.
Per acabar us deixo l’enllaç d’un vídeo del brillant filòsof nordamericà Ken Wilber, que explica la importància d’integrar l’ull de la carn, l’ull de la ment i l’ull de l’esperit per a superar la ciència estreta i arribar a una ciència més ampla: http://www.youtube.com/watch?v=JigzLGQmrDU.
Bon dia Joan,
i naturalment a tots els que passem per aquest espai obert i alhora tan interessant. Sé que aquest tema pot resultar tan apassionant, que ens pot fer perdre de vista, fins i tot a ell mateix. Fer un petit assaig sobre el llenguatge científic, perquè ho pugui entendre tothom és, senzillament impossible, tot i que ho vaig intentar, però si que crec que caldrà destacar una característica comú de qualsevol llenguatge o codi (científic, natural, etc): aquest és el resultat d’una OBSERVACIÓ acurada dels fenomens, i també de les nostres reflexions, i sobretot un anàlisi de l’experiència.
Aprofitem una activitat tan nostre com la de cercador d’esclatasangs, ell coneix els “agres”, però sobretot els sap conèixer…i segurament li resultarà imprescindible interioritzar els seus coneixements per medi d’un llenguatge, el que sigui, per poder encertar quasi matemàticament a quina mata hi ha “esclatasangs” i a quina mata només hi trobà “peus de rata”.
La relació del pensament amb el llenguatge, i per extensió amb la llengua pròpia és tan palesa, que quan pretenem, o ens obliguen, canviar el nostre codi de comunicació, també ho feim amb el de pensament, ens trobem llavors limitats; per això resultarà imprescindible conrear la llengua de cadascú dins el seu “hàbitat”, científic o de pagès…és absolutament indiferent, segurament ambdós són igualment vàlids.
Me’n vaig a jeure…he fet feina de nit.
Per cert Joan,
molt interessant el vídeo que has penjat sobre en Ken Wilber…les mires estretes són com sempre una part del problema.
Alguns assenyalen que no és possible la no ingerència…. àdhuc el comportament dels àtoms varia en funció de l’observació…per això no podem creure res amb certesa absoluta, vivim en la incertesa (Wlatko Vedral, entrevistat per Punset)
Haurem de començar a treballar una “adequació conceptual”, no?
Sí, paraules com Veritat s’hauran d’escriure en lletra petita (veritat).
Abans es pensava que la ciència ens acostava de cada cop més a la Veritat, encara que aquest concepte implica, conscientment o inconscientment, l’acceptació de creences metafísiques.
En vers de dir si això o allò és Veritat, podem dir que això funciona més o millor que allò. Posant un altre exemple, podem dir aquesta concepció de la realitat és més ampla que aquesta altra, en lloc de dir que la primera és vertadera i la segona falsa.
A més, en consonància amb que que diu en Guillem Pont, dins la teoria de la ciència hi ha un debat que mostra la fragilitat del saber científic, i és que pareix que actualment tenim dues ciències, la dels fets físics (termodinàmica), químics, naturals, etc., i la ciència quàntica, que ens explica el funcionament de les partícules subatòmiques. I el problema rau en que les dues formes de ciència no es cases ni a cosses, o sia, manca una teoria general de la ciència que les unifiqui.
El fet que ens mostra en Wlatko Vedral fa mal de cap als que s’aferren a la ciència tradicional, i prefereixen ignorar tals fets i continuar pensant que la ciència els dóna seguretat.
Bon dia Guillem, …això es complica.
Al meu primer escrit, o petit assaig, apuntava: “…el llenguatge científic és objectiu? (…què és l’objectivitat?… existeix fora del subjecte?). Hi ha altres formes de coneixement?”
semblen preguntes amb la resposta implícita, simple i complexa alhora, segurament cadascun de nosaltres creiem en algun moment tenir la solució, però possiblement és, des de la nostra ignorància.
Deia Sant Jeroni a les “Epístoles”: “Imperitia confidentiam, eruditio timorem creat” (La ignorància engendra confiança, la ciència, temor).
…
Des de Sant Jeroni ençà, ha plogut molt!. I malgrat l’ésser humà intrínsecament no ha canviat gaire, cert és que la ciència ha anat fent interessants aportacions que, potser per una qüestió del que podríem anomenar “patrons mentals” no s’acaben d’incorporar
en el pensar, en el sentir ni en el fer.
Sense anar més lluny el llenguatge ha passat de ser “un mitja de comunicació” a “eina generativa de ser” , la clau de comprensió dels fenòmens humans (Echeverria). Si, tenim camp de treballar!
Bona observació Guillem,
idò…el llenguatge és existència?…To be or not to be?
Reflexions profundes que generen més dubtes encara…
He fet una altra aportació sobre el llenguatge, i que aviat es publicarà, segurament por donar peu a una propera reflexió; però per “entrar en gana”, vet aqui el seu títol: “333 paraules o la qüestió del significat”
Esper que us agradi, o al menys serveixi per engrescar un nou debat.