Resposta a l’article sobre l’Educació

Com a professor que som, estic totalment d’acord que s’ha de revolucionar el sistema educatiu, el qual ha quedat bastant arcaic. Finlàndia pot ser un bon model i agafar-ne alguna idea, però hem de ser conscients que és una realitat social totalment diferent a la nostra. Cal tenir en compte una sèrie de qüestions:

  • A Finlàndia les famílies donen importància a l’educació i respecten els professors. Per jo aquesta és la punta de l’iceberg. Si jo enseny una cosa a l’aula (que el català és una llengua, que totes les races són respectables,…) però a casa en senten d’altres (català, no; mallorquí; p… moros, etc.) no serveix de res.  La primera referència per als nins és la família; els professors només hauríem d’apuntalar allò que s’ensenya a casa. La mentalitat d’aquí no és aquesta i costarà molt canviar-la. A més, l’any passat en tot l’any al meu institut vengueren a parlar amb mi només dos pares. Jo diria que de 150 alumnes que tenia, no és una xifra gaire destacable. Si a les famílies no els interessa l’educació dels fills… mala ferida tenim.
  • A Finlàndia la situació econòmica és molt bona. Això els permet tenir aules tan buides, educació totalment gratuïta, aules ben equipades… No és el nostre cas (enguany faig classe amb jaqueta posada perquè, segons diuen, “no tenim ni per calefacció”).
  • A Finlàndia quasi no hi ha immigració. Hem de ser conscients que de trenta alumnes tenir-ne de 5 a 10 que necessiten una atenció especial (i se la mereixen, no dic que no) suposa un esforç extra i més recursos.
  • A Finlàndia la confiança entre alumnes i professors fa que durant el treball lectiu el professor es pugui absentar de l’aula per fer altres treballs. T’imagines si això ho feim aquí? La societat, amb la imatge que tenen dels professors i la ràbia que els feim i que transmeten als alumnes (no són beneits i ho capten tot i per tant així de poc ens respecten), ens acribillaria. Així és el caràcter espanyol (i mallorquí).
  • Fent autocrítica, els professors hauríem de tenir una preparació més específica sobre el nostre ofici (és un error del sistema universitari) Te donen molts coneixements teòrics (i està molt bé) però no te diuen res de com tractar alumnes i fer classes. Després et fiquen dins una aula i ja te les arreglaràs (el famós CAP, que teòricament ens hauria de formar,  no basta per a res).

14 pensaments a “Resposta a l’article sobre l’Educació

  1. Bones Pau,
    veig que has fet un article nou, i potser ens perdrem una mica, contestant aquí i allà, però no passa res; l’educació actual que “patim”, evidentment no és fruit d’un dia per l’altre; però tampoc només, de que les circumstàncies, socials, econòmiques i climàtiques són absolutament diferents a les que hi ha a Finlàndia, de la que en podríem parlar-ne com a un autèntic “loqus amoenus” de l’educació.
    Està bé que ens lamentem, perquè potser sigui la única manera d’adonar-nos que “això no funciona”, que “hem tocat fons”…però és, crec jo, que la “política” de tants i tants canvis de rumb no poden ajudar gens a formar-nos, i que la manca d’estímuls interns dins el procés educatiu són ben palesos. La castració constant d’aquesta inquietud ens ha portat a la situació actual; però perquè crec, hem “delegat” potser un poc massa a l’educació només en l’àmbit formal i acadèmic, amb el seu corresponent fracàs o èxit,…la “mala educació” ha ocupat l’espai que hem oblidat. Sense oblidar que no hem conreat la intel·ligència emocional d’acord amb les necessitats de la societat. Cadascú ha fet el que més o menys a pogut …

  2. En referència a que la qüestió educativa a Espanya és bastant complicada, fa dues setmanes va venir a Son Carrió na Carmen Fleta, una educadora excel·lent, i al final de la seva conferència, en el torn de preguntes li vaig poder plantejar la següent qüestió:
    -Si els mestres han de fer una educació crítica, integral, etc., i a l’administració i polítics no els interessa, inclús hi posen traves, ¿què es pot fer?, ¿lluitar estoicament, navegant sempre contra corrent? Molts mestres estan cremats.

    La seva resposta va ser clara, i contundent, per això va ser d’una ajuda enorme per a mi. Va respondre (més o manco) així.
    -Si sou mestres de vocació, feu-ho tot lo bé que sapigueu. No espereu res de l’administració, encara estaríem en l’edat mitjana si ens deixàssim guiar per l’administració. Las llavors que sembren els mestres no es veuen immediatament, encara que tard o d’hora donen fruit. L’educació en mans dels polítics és una eina de control i de propagació ideològica, per això, els educadors hem d’anar a lo nostre, a educar en un pensament crític, tenint en compte les emocions, etc. La manca de voluntat política ens hauria de provocar ganes d’educar en lloc de desanimar. Nosaltres podem influenciar tant com ells en el canvi que necessita el món.

    • Estic d’acord. Però aquest canvi que tu dius només es produirà si les famílies s’hi impliquen. Els pares són els referents reals dels nins, no els professors. Això és una cadena: els pares formen els fills en uns valors i els professors apuntalam aquesta formació. Però el pilar base és la família i si aquesta està desestructurada o descuida la seva educació, des de l’escola podem fer poca cosa. Com a professor et puc dir, que de 10 alumnes conflictius, 9 provenen de famílies amb problemes, desestructurades o que passen dels nins. I reguiar-los malauradament és quasi missió impossible

    • Joan,
      crec que efectivament aquesta senyora et va mostrar un bon camí cap a una educació crítica.
      L’educació en mans dels polítics és una arma massa perillosa, fins i tot pot arribar a ser una eina d’adroctinament ideològic d’abast inimaginable. L’intervencionisme polític en tots els àmbits de la societat, porta aquest risc.
      Ens caldrà participar-hi tots, d’aquest pensament crític.

    • Com alumne mai vaig percebre un adoctrinament ideològic provinent dels plans d’estudis o dels polítics de torn que en aquell moment ocupaven el ministeri d’eduació ( pot ser pecava d’ingenuïtat). En canvi sí que he percebut cert adoctrinament i proselitisme per banda d’alguns professors de certes asignatures. Bé no, sempre era la mateixa asignatura: llegua i literatura catalana. No ho vull generalitzar ni molt menys, a més he de indicar que la millor professora que vaig tenir en català era la més radical en temes polítics, i també ho exposava a les aules ( excedint-se en les seves funcions, en la meva opinió).

      • Crec q t’equivoques. Els professors són humans i com a tals tenen opinions i sentiments. No pots pretendre ser del tot neutral ja que la neutralitat en si no existeix (ni tan sols en card.cat per molt que ho intentem je je). Una altra cosa és que usin les classes per fer propaganda política la qual cosa em sembla lamentable.

        Però que un al·lot conegui diverses opinions del món no me pareix malament. Crec que el forma i li obri la ment. Després ja descirnirà el que li agrada i el que no. Mira’t a tu mateix. La de català com tu dius te va mostrar unes idees i pel que veig has crescut i no ets precisament un radical catalanista, ans al contrari. Però senitr la seva opinió te va ajudar a formar-te, la qual cosa no vol dir que hagis d’estar d’acord amb el que te deia. Però senitr diferents punts de vista te forma i t’enriqueix com a persona (per això tu i jo xerram tant, a pesar de no opinar igual, pq ens interessa el que diu l’altre).
        PD: curiosament xerres de lade català i no del de castellà. El fet que una vegada acabada la classe es negués a pàrlar amb tu en català (quan en sabia pefectament) ja demostra una no neutralitat. No sempre importa fer conferències per demostrar una idelogia (manera de vestir, actituds lingüístiques, tipus d’activitats…) Per cert, per mi aquest de castellà que dic ha estat el millor professor que he tengut en la meva vida (això demostra que una cosa no lleva l’altra)

        • Sempre estaré a favor que un professor es presti a obrir la ment dels alumnes amb un esperit crític, però no quan s’ensenya a alinear a bons i a dolents. Aqui, per a mi, ja comença la propaganda. Del de castellà no en xerr perquè a les aules mai va dir res que pogués qualificar com a propaganda o proselitisme polític.
          Per cert, molt bó lo de la pretesa neutralitat a card.cat….. Jejeje (sa libèŀlula farà un “vuelo rasante” es dia que s’aconsegueixi. Me començaré a entrenar, que ultimament anau per bon camí….)

  3. Totalment d’acord Pau. Missió impossible ara per ara. No sé què hi podríem fer.

    Tenim un dels factors més influents en el mal estar en les aules ben localitzat: la família com a bressol de l’educació de tots els nins i nines.

    Manca molta feina de treballadors socials i educadors socials (que estan patint brutals retalls); manca bona situació econòmica (i no millorarà, ja que els pactes a Europa faran que els rics siguin més rics i els pobres més pobres); manquen medis de comunicació de masses educatius i rigorosos en les seves informacions (si hi ha un canal de TV bo, el tanquen); etc., etc.

    La cosa està ben fotuda, ja ho sé. No podem canviar el món, encara que podem tenir un municipi educatiu. Veig que a Sant Llorenç hi ha hagut una iniciativa d’escola de pares, a Son Carrió hi ha hagut dues conferències sobre educació en un més. Ja sé que això no basta, encara que en la meva humil opinió, la solució està en l’actuació local. Oblidar les macroestadístiques, que són depriments, i reunir-nos per a posar solucions als problemes del nostre poble. Oblidar els polítics de Madrid, i intentar parlar dels nostres problemes amb els polítics locals, que tots coneixem pel seu nom, que si hi ha bona voluntat, tot és possible (i si no n’hi ha prescindim d’ells i ens organitzam).

    Possibles idees: club d’esplai; projecció de cine-forum crític per a adolescents (a Son Carrió ja hem començat); associacions de tot tipus; cooperatives de gent en atur per adquirir aliments a preus molt barats i posterior repartiment dels aliments (respecta la dignitat de totes les persones, ja que no és llimosna, sinó que les mateixes persones se les arreglen per a fer la compra de forma més barata); etc.

  4. Tot i que la situació és difícil, crec que no podem parlar d’una missió impossible, sinò d’una aventura de risc. Si creiem que és necessari un canvi estructural , per què no en seiem a reflexionar (pares, alumnes i mestres) i ens aventuram a aplicar els nous models que pensem són més convenients.

    • No dic que sigui impossible. I tant de bo no ens equivoquem. Només dic que no tot és extrapolable ja que són situacions socials diferents (Finlàndia i Espanya). Ara bé, tot allò bo que puguem agafar benvingut sigui

  5. 1.-Sobre el tema de la importància capital que té la família en el bagatge cultural de la persona, estic totalment d’acord ( com a curiositat el primer ministre d’educació de la segona República Espanyola, a l’hora de jurar el càrrerc va dir: ” para cambiar el modelo económico del país dame dos legislaturas, para cambiar el modelo cultural, dos generaciones”)
    2.- Actualment és època de retallades i diuen que això es notarà en el nivell educatiu. És, almenys, significatiuque quan fa deu anysl’administració anava millors de dobbers ningúva dir que això es notaria en el nivell educatiu. Efectivament, no es va notar. A Finlàndia, pel que dius, sí que es nota la bonança econòmica a les aules, i no només en calefacció.
    3.- tema inmigració. Totalment d’acord encara que ignor els índex d’inmigració de Finlandia, i el tarctament que se’n fa dels inmigrants iŀlegals, si n’hi ha.
    4.- Absentisme dels professors a les aules. Si és per preparar un treball o excursió que suposi un augment qualitatiu en la matèria que s’estudia, jo no hi poso impediments. Però si l’absentisme és per celebarr es dia de ses verges, es dia des llibre, per ensenyar a fer panades (a un nivell educatiu avançat), per resar es rosari o per anar a votar es representants sindicals a hores lectives …. NO, gràcies.
    5.- tema crítica al professorat i sistema educatiu (espero es sàpiga llegir en tò cordial) :opino que hi ha gent que s’ha fet professor atreta només per les adeqüades condicions laborals, sense cap tipus de vocació ni en l’ensenyança ni en la matéria que ensenyen. M’extranya veure gent que en els seus estudis s,han ajustat estrictament a la regla del mínim esforç, sense apreciar els estudis que feia, i ara són professors. Aquesta persona és l’adequada per guiar l’eduació d’altres? Crec que unes exigències acadèmiques i pedagògiques més elevades ajudarien a porgar aquesta gent. (perquè quedi clar, no és una crítica a les condicions laborals dels professors)
    En la meva experiència com a alumne m’he trobat amb pocs professors molt bons, alguns molt dolents, i la majoria acomodats a sempre el mateix tipus de classe, pràctiques i ensenyaments, sense cap tipos de vocació i motivació. Que tot això es culpa dels polítics? Trobo que aquesta conclusió seria excesivament simplista i allunyada de qualsevol inetnt d’autocrítica, que és el que fa superar-se a la persona en cada un dels àmbits de la vida (si hi ha interés).
    Perdó per l’extensió.

  6. Perdonau la intromissió entre professionals de l’ensenyament, només som una mare de família preocupada per els seus fills i la societat que ens ha tocat viure.
    Per increïble que pareixi els més interessats en els nostres fills som els pares, la immensa majoria per molt que la minoria restant acusi molts més problemes.
    Des de el meu humil punt de vista, fruit de la experiència sense esser gens entesa. Hem arribat a aquesta situació per moltes causes però en vull destacar 3:
    1.- Els adults no valoram les nostres feines el que ens fa xerrar amb entusiasme i apassionament és el temps lliure, els hobbys. Si ho traslladam al mon dels infants l’escola és la seva feina i ha perdut importància que nosaltres no aplicam a les nostres. Llavors 150 mil activitats extraescolars que entre altres coses ens fan sentir orgullosos de l’infant, ja sigui futbol , dansa…
    2.- Hem deixat de banda el nostre criteri i sentit comú per delegar-ho tot als especialistes, pediatres, Mestres,psicòlegs….
    3.- El sistema no funciona es veritat, no hi ha recursos també es vera. Però la gran majoria sou grans professionals i us seguiu formant després d’ accedir a la feina cosa que no passava abans. Me voleu dir que el sistema és tan rígid que aplicau unes directrius en les que no creis? Per què no les canviau? Què ha estat de la llibertat de càtedra, ha desaparegut?
    Això va per en Pau, m’imagín que les 2 famílies que vinguérem probablement eren de les que les seus fills no ho necessitaven i així les ho vares fer saber. Es totalment des-sabedor deixar la feina, per anar a xerrar amb el mestre del teu fill i ja a la salutació te diu ” No feia falta que vinguessis, sempre veniu els que no importa..” Per favor, xerrau amb entusiasme de la vostre feina (que en feis molta) agraïu als pocs pares que venim als centres la nostre presència i la importància que te.

    • Mai he dit a cap pare “no importa venguessis” i si algun company meu ho ha fet és totalment censurable.
      Això sí, en petit comité sí q ens deim que els pocs pares que venen precisament són els que els seus fills van bé (això no vol dir que np puguin venir o q ens molesti que venguin, només faltaria). Ara bé això constata el que deim: llevat de poques excepcions, els pares que s’encuiden i mimen l’educació dels fills, aquests responen positivament; aquells pares que en passen (que són els que mai venen) tenen els fills desmotivats pels estudis. I d’aquí ve aquesta expressió que tu comentes. No és que vosaltres no hagueu de venir, ér q “tant de bo també venguessin els altres”

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.