D’altres vegades ja us he xerrat de David Lynch, un dels meus directors de cinema favorits, però segurament només coneixeu el seu vessant més popular: l’obscur i inquietant que ha mostrat a treballs com Twin Peaks, Lost Highway (Carretera perduda), Mullholland Drive… Però el bo de Lynch va tapar la boca a tots els detractors que l’acusaven de ser un director massa complex i surrealista, incapaç de fer una pel·lícula senzilla i “normal”, amb l’estrena de The straight story (Una història vertadera), una bellíssima història basada en un fet real en la qual un ancià atravessa mitja Amèrica amb una màquina de tallar gespa (no té carnet de cotxe ni vehicle) per anar a visitar el seu germà que és a punt de morir i amb el qual està barallat des de fa deu anys.

En resum, una història entrenyable (que recordem va passar de veritat) molt ben dirigida per David Lynch que va guanyar la Palma d’Or a Cannes i l’Oscar al millor actor secundari.

Primer de tot us deix una seqüència en la qual el protagonista, acampat en un jardí qualsevol de l’Amèrica Profunda per tal de descansar un poc,  confessa a un capellà on va i per què fa deu anys que no es xerra amb el seu germà.

Per acabar us deix la darrera seqüència de la pel·lícula, per la qual cosa qui no l’hagi vista està advertit. De totes maneres, com que es basa en un fet real (i ja en podem saber el final) no crec que sigui el més important del film  i no n’espenya el significat. Sobretot vull que vos fixeu amb com està gravada l’escena. Allunyant-se de qualsevol sentimentalisme fàcil, Lynch la grava amb naturalitat i realisme, sense caure en la llàgrima gruixuda. A més, la darrera imatge és d’aquestes que valen una entrada de cinema (sobretot si recordau el que havia dit el protagonista en la seqüència que he posat abans) .