El cinema és un instrument potencialment molt fort per explicar i tractar diversos temes, el qual encara no s’utilitza a bastament. Jo a les meves classes sempre que puc l’utilitzo ja que és una manera un poc més amena i moderna (sense desconsiderar les altres) d’ensenyar coses. Per exemple així ho vaig fer amb el tema del capitalisme (que vaig tractar al llibre de lectura El mètode Grönholm). Podria haver elegit una dotzena de films per ensenyar aquest tema, però al final em vaig quedar amb tres escenes de pel·lícules cronològicament diferents que quasi abracen tot el segle XX: Metròpolis (Fritz Lang, 1927), Temps Moderns (Charles Chaplin, 1936)  i American Beuaty (Sam Mendes, 1999).

Són tres films que recorren tot el segle XX i a pesar d’això tots critiquen el mateix: els excesos del capitalisme. Això ens du a  pensar que durant els darrers 100 anys no hem estat capaços de canviar la tendència d’aquest capitalisme ferotge i salvatge, ans al contrari ens ha explotat a la cara fa ben poc amb la famosa “crisi”.

Metròpolis i Temps Moderns ens l’ensenyen des d’un mateix punt de vista: la maquinatització de la indústria que porta a la deshumanització dels treballadors, mers ninots explotats per les seves empreses. Tot un poc exagerat a través de la ciència-ficció (Metròpolis) o l’humor (Temps Moderns), però que malauradament tenen un fons ben real:

Finalment, American Beauty mostra el capitalisme des de l’altre caire, el del consumidor/client. Molt de criticar les empreses i multinacionals explotadores, però nosaltres (els clients/consumidors) també ens prestam a  aquest joc. Volem ser qui més té, qui va a la darrera moda, qui té la darrera tecnologia… En resum, ens deixam controlar pel consum: