Una imatge d’una lluna plena, sobre les cases de colors que donen l’esquena al torrent.  A entrada de fosca quan tot es difumina però hi és, agafant una mena d’existència naïf. Sobre aquest cel obscur il·luminat de lluna,  una frase amb pretensions..

Massa sovint oblidam el que alguns anomenen errades de pensament. Ens ensenyaren a ser absoluts i oblidam el teixit que ens porta a pensar el que pensam.

Una persona tímida passa pel carrer i no fa devolució de la sonora salutació que se li ha fet. Es converteix en un estúpid i ampliam la creença que és una persona en la que es pugui confiar. Parlam amb una persona a qui, en un moment donat se li escapa un disbarat i deduïm que no serveis per a res…

I així podriem anar teixint vànova.