Comentava el poeta Bali Bonet que el trempó s’havia de menjar agafant un tros de pa i, amb tres dits, mullar i afegir-hi part d’un plat compartit. Opinió que també defensa Climent Picornell (2005) en l’interessant i desenfadat comentari que es deixa a “informacions”.

Era així com el menjàvem nosaltres quan, amb mon pare, passaven el dia feinejant a l’hort de sa Begura. Vora la séquia que portava aigua corrent de la Font d’en Remena. Aigua que de banda la mica de frescor generalitzada utilitzàvem per refrescar el meló o la síndria.

Sota un plàtan -nosaltres en dèiem “platero”- espectacular, just a la vora on ara hi ha l’eucaliptus ell hi feia la trempa; tomàtiga pelada, molta, de casta grossa, pebre, no gaire i ceba. Oli d’una botelleta i sal d’un canó de canya. No recordo si hi posava gens d’all prèviament fregat en el plat o a trossets petitons. El que si crec recordar, si la memòria no m´enganya, es que els pebres eren pebres verds tendres, d’aquell que si es deixen madurar tornen vermells. Aquests pebres verd pàl·lid que ara anomenam ros, de trempó o pebre tendre, a la cuina de ca nostra, en aquella època de les primeres experiències laborals -tot en gros es tractava de girar l’aigua de la regadora perquè arribàs a tots els solcs i parades- encara eren desconeguts.

El trempó era, i a les zones rurals segurament encara és, un plat bàsic en la cuina d’estiu. Es pot menjar sol, pot acompanyar qualsevol altra vianda i, a més, permet múltiples incorporacions, algunes d’elles -segons Climent Picornell- no gaire encertades.

A manera d’afegitó, vull confessar que em consider un bon consumidor de trempó i tenc varies manies personals, m’hi agrada un puntet de coentor -tant els de cirereta com els de fulla d’olivera han de ser ben tendres-, una vegada trempat i servit no m’agrada afegir-hi oli addicional i m’encanta que en quedi un poc per berenat ale’n demà matí.

(Ah!. Nosaltres, moderns i poc respectuosos en les tradicions el menjam amb forqueta i plat individual.)

Informacions:
Climent Picornell
Viquipèdia