(Dins aquest anecdotari llorenci (AL) és la segona referència -realment són dues anècdotes i una reflexió- al desaparegut passeig)
Tota anècdota disposa de varies parts.
Primer hi ha d’haver un contador, una persona que tengui desig de contar un fet succeït. Com no potser d’altra manera ho farà segons les seves apreciacions, els seus records i la situació emocional del moment en que es fa la contarella.
Després hi ha el tema, l’anècdota en si mateixa passada pel sedàs del contador. Com tampoc potser d’altra manera, contarà els suposats fets des del seu posicionament. Una mirada sempre parcial i tendenciosa, poques ocasions volgudament tendenciosa i disfressada de veritat asèptica: “-no són opinions, son fets!”.
Una consideració del moment: si hi ha contador sempre hi ha tema. Molts temes, la gran majoria, queden silenciats perquè no hi ha contador.
Després s’ha de considerar l’escoltador, amb les seves neures, amb el seu enfilall d’interessos, filies, fòbies…amb el seu posicionament!. També potser que l’escoltador sigui un simple oïdor que sent l’anècdota sense viure-la. Popularment, li entre per una orella i li surt per l’altra. S’entreté, i potser ho passa bé, però l’anècdota no copsa el seu interès.
Atès que no hi pot haver, tampoc, posicionaments purs, cada persona és un món!, tant en el cas dels escoltadors o oïdors com en el cas dels possibles lectors es poden donar, de fet es donen, múltiples interpretacions que afecten tant a l’anècdota com al contador. Es el que podríem anomenar efecte de l’anècdota. Pot dir alguna cosa o pot no dir res.
I finalment es donarà –o no!- l’aprofitament de l’anècdota. La interpretació: ¿què em diu tot això que m’han contat?. El significat actual -s’ha de repetir, sempre personal!- d’aquella anècdota del passat. Què m’aporta? o encara de forma més radical: ¿quina part del meu pensar, del meu coneixement o del meu sentir, afecta?.

Vaja!, aquesta llarga introducció resulta semblant a anar a collir albercocs i centrar-se amb la forma de l’arbre i amb el detalls de les seves fulles. L’anècdota de les faldes és altra cosa!.

L’informador, en aquest cas, és n’Andreu Amer (Pipes) que situa els fets a la carretera de Son Servera, on els diumenges de principis dels cinquanta, s’hi feia el tradicional passeig, un caminar carrer amunt, carrer avall amb la finalitat de mostrar-se, d’encetar acompanyament entre parelles o simplement de jugar, en el cas dels més joves. En tot cas, un procés iniciàtic universal aplicat sota les acàcies d’un camí engravat amb poquíssim transit de vehicles motoritzats.
La qüestió es que un grup de jovencells se n’adonà que passava una Iso, una d’aquelles primeres motocicletes de roda baixa que es van popularitzar. Amb la mirada -sentir i veure passar una motocicleta no era gaire habitual encara-, a un d’aquells joves li va semblar veure una falda que volava
–És una femella!, exclamà tot sorprès. Hi havia poques motocicletes, i que una d’aquestes fos conduïda per una dona era realment excepcional.
-Veiam si no li mostrarem es cul a n’aquesta en tornar passar!, assenyalà un altre component, l’incitador de la pandilla.
I efectivament, veient-la venir d’enfora, es posaren en fila i, entre rialles, s’abaixaren els calçons.
La sorpresa va esdevenir quan la l’Iso s’aturà i en baixà don Mateu, aquell capellà, encara jove, que provava de fer unes primeres experiències de conducció.
Varen ben embullar la troca!. El que s’inicià com a gest inequívocament masclista va acabar essent, o així es va interpretar, un despreci malintencionat a l’autoritat moral.
-Els van cridar a l’ordre!, acaba assenyalant n’Andreu.

N’Andreu encara no havia acabat de contar el vol de la falda quan en Pere Mesquida, també particip de la contarella afegí: També hi havia festejadors manacorins que per anar a Son Servera, havien de passar pel passeig. A vegades s’interpretava que feien el seu passar amb actitud “xulesca” i, en aquest cas, quedaven marcats per alguna de les pandilles de jovenots.
Ho feien venir bé i en tornar passar, amb qualsevol excusa, entre uns quants, li fotien mastegot que el feien caure de la bicicleta; amb tots els posteriors retrets i amenaces.
Idò, ja hi tornaràs!

Imatge. El passeig a la carretera de Son Servera. (Fotos antigues de SLdC- Arxiu d’Antònia Salas)