Amb un dia de retràs es publica un mot que vaig engospar a la xarxa.

Volia enfocar la darrera de les accepcions que apareixen en el diccionari Alcover-Moll. En primer lloc perquè fa referència a una frase de Salvador Galmés, però també perquè en l’ús intuitiu del nostre entorn “fer destralejar” una persona era treure’l del solc, de la rutina…No sempre en sentit d’exaltar o de fer enfadar; també s’usava  al inquietar fent bromes.
En època de matances solien fer destralejar els infants: penjant la cua del porc, enviant a cercar la màquina de pelar patates i coses semblants.

DESTRALEJAR v.
|| 1. tr. Treballar a cops de destral; cast. golpear, hachear. Si un pi destralegen, la pineda plora, Alcover Cap al tard, 18.
|| 2. intr. Donar cops de destral; cast. hachear. Oh mar, romp la muralla d’arenes que et té presa; | … | destralejant fes llenya de l’arbre de la història, Atlàntida iv. Si els moros lo vegessen destralejar, | lo colp no esperarien de la destral, Canigó v.
|| 3. Treballar esforçadament i de pressa (Lluçanès).
|| 4. Menjar amb precipitació, a grans bocades (Vic).
|| 5. intr. Parlar molt i exaltadament; cast. despotricar, desparpajar. Tot lo qu’ets dit és xareca, | no’m faixis destraletjar, Ballester Xèx. Els altres, veient-lo tant curt de gambals, l’encenien tant com podien per cremar-li la sanc y divertir-se fent-lo destraletjar, Galmés Flor 150. «Aquest pobre home, tot lo dia el fan destralejar».
Fon.: dəstɾələʒá (or.); destɾaleʒá (occ.); dəstɾələʤá (bal.); astɾaleʤáɾ, astɾaleʧáɾ (val.).