El concepte “picador” ho sofert una radical transformació. En els anys setanta era aquella persona, home, que “anava d’estrangeres” tot aprofitant la diferència de costums, en l’àmbit sexual, entre les turistes i la restrictiva moral local.
Abans, però el concepte “picador” era un altre ben diferent. Després de la guerra picaren pedra els presos fent camins: “Esclaus oblidats” segons publicació de Maria Eugènia Jaume Esteva. En altres indrets picar i traginar pedres és una tasca d’infants, de descarada explotació infantil.
En el nostre entorn ésser picadors de pedra o picadors d’esquerda, en els anys quaranta i cinquanta del segle passat, era una professió com una altra.
“Picar pedra” encara ara és sinònim de laboriositat continuada.
Ens hem de situar en el Sant Llorenç preturístic, quan “tenir feina” era un be apreciat i quan la majoria de camins i carrers no s’havien asfaltat (L’acord d’asfaltar la plaça Nova i els carrers Major i Gabriel Carrió, segons la Cronologia de Josep Cortès és de 1953). Aleshores hi havia famílies que vivien de les escarades de picar pedra.
Segons ens conta n’Antoni Pascual: “Una serra de pedres, de diversa forma i tamany, normalment pedres assolellades, de les que s’esquerden de forma més incontrolada…amb una maça metàl·lica semblant a un ou d’indiot i de mànec llarg i prim -quant més prim és el mànec, més fort pega!-. Asseguts sobre una senalla vella a la qual havien tombat les vores que es depositava sobre l’esquerda feta i… tac-tac, tac-tac sense parar. Normalment portaven tres didals de plom i era una feina que es pagava a tant el metre de serra. Feien esquerda per a la carretera, per als camins…els al·lots, enlluernats per la forma i el so del cilindre amb el seu tup-tup-tup d’un motor d’un sol cilindre, a contrapèl de l’encarregat, hi anaven a badar.
I aquells homes tac-tac, tac-tac, L’amo en Gatova, l’amo Antoni Verd -que al faltar-li jugo a un genoll- treballava amb la cama estirada, en Pep Marineta…eren professionals, però també n’hi havia d’altres que hi treballaven de forma temporal.
Fer la base d’una carretera o d’un camí era feina lenta, just d’atendre els voltants del poble tenien feina tot l’any perquè en haver acabat en un indret ja podien començar a l’altre…”
Quan n’Antoni mogué i contà el tema dels picadors de pedra em va venir en el record una imatge infantil. Som incapaç de determinar la data i al ser una obra privada no apareix en els registres oficials. Recordo haver vist els picadors de pedra i les serralades fetes en el camí de ses Planes. El primer camí rural del terme municipal que s’asfaltà. Es féu a proposta i sota el lideratge de n’Andreu Cirga, aleshores senyor, juntament amb el seu germà Bernat, de la possessió de sa Begura.
Asfaltat que es va fer amb l’aportació econòmica dels veïnats que l’utilitzaven. A tant la quarterada. També vaig sentir contar, no vol dir que sigui del tot cert, que alguns d’ell es varen escaquejar i els promotors van haver d’afrontar el deute amb el constructor. (Amb aquests antecedents locals no resulta estrany que faci peresa envestir propostes col·lectives).
Sota diverses capes d’asfalt, en el camí de ses Planes i en molts d’altres hi ha, idò, una base de pedra picada.
Picar o trossejar pedra, fer e4squerda, activitat exercida de forma manual i com a professió ha desaparegut.
Resten els preuats paredadors que piquen les pedres per fer cares planes.