Es un d’aquell casos en que el redactor també va ben perdut.

Una paraula escrita en un paperet on no hi consta altra referència: font, motiu, conversa… Deven ser coses de l’edat!

El DCVB mostra:

AFONARv. tr.
|| 1. Fer anar a fons; cast. hundir. Puja’l en alt, e natura l’affona, Ausias March lxxxvii. a) refl. Anar-se’n a fons; cast. hundirse. «La barca s’afonà perquè duia massa pes» (Lleida, Pla d’Urgell, Val., Sueca, Alcoi, Alacant, Mall.). Los cossos morts qui en la mar lançauen no’s podien afonar dauall l’aygua, Tirant, c. 148. Passen iguals, que’s confonen; | dins un abisme s’afonen | de tristor, Costa Poes. 46.
|| 2. refl. Caure (una cosa) desfent-se sobre sos fonaments; cast. derruirse, derrumbarse, hundirse. a) tr., met. Destruir, enrunar; cast. arruinar. «Amb tant de gastar, prest haureu afonat ca vostra» (Mall.).
|| 3. Ficar dins la terra o dins altra matèria, vencent certa resistència; cast. hundir. «Afona bé la rella per llaurar» (Tortosa, Gandesa). «Afonar el morro» per treure el menjar de dins la palla (prov. de Lleida, segons Aguiló). S’afonen en terra los peus del cavall, Llorente Versos, i, 70.
|| 4. Llevar el fon [a una bóta, etc.] (Conflent).
Loc.—a) Afonar-se de gent: estar molt ple de gent, tant que no n’hi pugui caber més. «Sa plaça s’afonava de sa gentada que hi havia» (Mall.).—b) Afonar-se de crits, de renou, etc.: haver-hi una gran cridadissa o terrabastall (Mall.).
Fon.: əfuná (pir-or., or., men.); afoná (occ., Maestrat): afonáɾ (Val.) əfoná (Mall.).
Conjug.: regular segons el model de cantar.

(Imatge de Google)