Encara volem tren, però ja no basta

Fa 25 anys de la primera marxa del tren de Llevant, de llavors ençà tot ha canviat molt. Des d’una mirada ecològica, sembla que el tren no potser un afegit al que ja hi ha, cal una transformació radical en el transport de persones i mercaderiesno. Ho diuen els qui en saben, aquells que, des d’una perspectiva científica treballen els efectes del canvi climàtic1.

No es pot continuar de la mateixa manera, cal exigir a l’administració un transport públic eficient, útil, puntual i de qualitat, però també cal un canvi de creences. El tren en potser una part de l’eina, però si de forma parelel·la no hi ha decreixement del vehicle privat, ben poca cosa s’aconseguirà.

Parlam de tren i de transport de persones, però també cal parlar del transport de mercaderies, d’aquelles coses que, per preu, consumim fetes o produides a l’altra banda de món, deixant morir el que aquí es produeix. (El producte de proximitat, per no tenir no te ni canals de comercialització. ¿On pot dur un pagés llorencí o un jubilat el producte sobrant del seu hort?)

Després de veure les reaccions a la tímida proposta del canvi de circulació a nivell local -que, no ho oblidem, tenia, les seves motivacions en un Sant Llorenç més sostenible i que provocà un allau de protestes-, de veure com han acabat les demandes festives iniciades fa 25 anys, de constatar la manera de pensar generalitzada (“ i el darrer que apagui el llum!”); d’observar les actituds servils dels polítics d’un i altre color incapaços d’atacar el dèficit fiscal i també de constatar com pensen els actuals representants -que mostren el seu retrògrade pensar de forma gairebé diària, entre altres coses negant l’evident massificació-, la veritat es que esperances de canvi poques, molt poques.

Com deia aquell quedarà el posicionament ètic.

En tot cas, en acabar contarem les voltes, i com recordava Maturana “al Cosmos no li importa gaire el canvi climàtic” (En mallorquí, del nostre pa d’avui en farem  les sopes dels nostres néts!)

Segurament caldrien decidides campanyes de conscienciació, caldrien propostes realistes i concretes de transformació i canvi, però sabem que, si no és per imposició europea, res d’això, de moment arribarà.

PS. Malgrat la convicció en relació al que s’assenyala, a manera d’autocrítica, hauré d’acceptar, segurament com bona part dels vells marxaires, el qualificatiu d’incoherent.

A ca nostra hi ha un cotxe per cap. Per anar a Palma de compres o al metge no uso mai el tren de Manacor. Al anar a comprar, siguin comestibles o altres materials no sempre llegeixo l’etiqueta dels productes per esbrinar-ne la seva procedència. Cada setmana acudeixo, amb el cotxe, a una de les grans superfícies properes. No uso la bicicleta per a desplaçaments curts. M’agrada viatjar…

Empès per modes i costums que convendria canviar, el cost ambiental de les meves decisions entra de forma molt tímida en la balança a l’hora de ponderar les accions.

1Per a més informació vegi’s el treball de Casti Torres de la UIB:  https://www.ecologistasenaccion.org/144608/carreteras-de-la-muerte-un-peaje-socioecologico-de-no-retorno/

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.