De tot el broll de mots que, darrerament, ha tramès n’Antoni Font, hem escollit el darrer, daça.

Mot molt usat en el Sant Llorenç rural, bé com a substitut del posterior dona-m’ho, bé usat en l’entorn de caça: porta’l i daça eren a la conversa habitual entre persones i cans de caça, normalment preuades cusses eivissenques.

Els costums canvien. Ja ben pocs caçadors disposen de cans eivissencs i encara manco són el que converteixen les caceres amb motiu de socialització vora la foganya  i conreu d’aquell, verbal i corporal, llenguatge singular i específic.

Heu gaudit de sentir contar eixides de caça?..

El DCVB mostra

DAÇA (i sa var. ort. menys correcta dassa),
forma emfàtica de segona persona singular de l’imperatiu del verb dar, equivalent a «Dóna’m»; cast. daca. S’usa sovint en combinació amb els pronoms personals (daça’l, daça-me’l, daça-la, etc.). . a) Daça!: crit amb què els caçadors inciten els gossos perquè aixequin la caça (Mall.); cast. zuzo!, chucho!—b) Daça que daça, o Daça que venga, o Tira que daça: locucions adverbials que serveixen per a indicar l’acte de menjar, o de caminar seguit-seguit, i en general de fer qualsevol cosa sense interrupció (Mall.). També es diu Daça qui serva, amb el mateix significat (Manacor). c) Pren i daça: joc de cartes antic; cast. toma y daca. Si jugau a pren y daça | ab elles no basta ralla, | que us faran pagar la talla | sols per alcançar llur caça, | pus iran l’embit doblant | ab tenir sols una sota, Cobles marquesota.
Refr.
—«Tothom és fra Daça; ningú és fra Jas»: vol dir que a tothom li agrada que li donin coses, i a ningú agrada desposseir-se de les seves per donar-les als altres (Men.).

 

Aportació d’Antoni Font
Imatge de Google