Si no vaig errat el projecte “compartir pis” orientat a la gent major va néixer, fa anys, a França quan després d’una onada de fred es va descobrir una elevada quantitat de persones que havien mort soles en el seu pis parisenc. Aquest fet va empènyer les autoritats per tal de cercar solucions a la soledat. I una d’elles va ser fer agrupacions de persones amb un cuidador o cuidadora.

Amb el temps, aquella vella idea parisina arribà a Mallorca, no tant per motius de preservació de la vida com per motius econòmics. Així com s’ha posat el nivell de vida, compartir pis i despeses és una doble solució, d’una banda econòmica, i també per mitigar la possible soledat. Habitacions individuals i espais, cuina i sala menjador, compartits. Van mostrar un reportatge de la situació d’aquests pisos de Palma per televisió i les persones entrevistades es mostraren satisfetes malgrat la necessitat d’haver de rompre la total autonomia. En definitiva els efectes positius pesaven més que els negatius.

Aquestes experiències sorgiren en el record després d’una conversa de cafè sobre el gran nombre de persones que, avui, viuen soles a Sant Llorenç des Cardassar.

Comentaven els tertulians que, compartir casa, fins i tot, podria ser un bon negoci, ja que amb el lloguer que en podrien treure de les que quedaven buides, es podrien pagar els cuidadors.

Res. Cabòries de desenfeinats moguts, tal vegada, per suposades necessitats en previsió d’un futur immediat. Encara que, segons com es miri, podria ser una solució sostenible que, a més, serviria per mitigar els sentiments de soledat.

Voluntat política, consens i papers ben estirats serien condicions prèvies per preveure experiències compartides.

El sol surt per a tothom. Si hi ha voluntat, amb enginy, es poden superar molts dels obstacles que, ara mateix, s’intueixen.