Com bon amant del cinema no puc més que plorar la mort d’un dels cineastes més especials: David Lynch. Sens cap dubte el posaria a la llista dels meus directors favorits, juntament amb Luis Buñuel, Michael Haneke, Denis Villenueve, Fritz Lang o Stanley Kubrick.I supòs que per això fa uns anys ja li vaig dedicar uns articles(I i II)
Els seus móns onírics, obscurs i surrealistes sempre me varen captivar i cridar l’atenció. Ja des de la primera Twin Peaks (ara se xerra tant de les sèries de televisió de prestigi i ell ja ho va fer fa vint-i-cinc anys!!!) fins a Carretera Perduda, Mullholand Drive o Terciopelo Azul (Blue Velvet), totes elles memorables a pesar que cal reconèixer que no són films per a tots els públics. Personalment el fet que m’inquietés amb pocs elements, sense quasi efectes (bàsicament amb uns personatges inquietants; música adient sempre a mans del també difunt Angelo Badalamenti; l’edició de so; i la seva il·luminació), els quals però controlava amb gran manya, me demostraven el geni que era. Ho podeu comprovar per exemple amb l’habitació vermella de Twin Peaks: un nan inquietant parlant un idioma estrany entre cortines vermelles a so de jazz estrident. I no necessitava res més per crear-te una paorosa sensació d’inquietud…
O també el personatge de l’Estrany que surt a Carretera Perduda o el Cowboy de Mulholland Drive, que vos pos a continuació:
Però és que més el bo d’en Lynch també tenia el seu vessant més clàssic, que, és ver, només treia a relluir de tant en tant. En són mostra El hombre elefante (Elephant Man) o Una història vertadera, films molts més fàcils de seguir, amb una història lineal, a pesar que totes tenguin alguna cosa especial que les fan bellíssimes. La darrera que he citat per exemple conta la tendra història (vertadera per cert) d’un home vell que s’assabenta que el seu germà, amb el qual està enemistat de fa anys, ha sofert un infart i no dubta d’agafar la seva màquina de tallar gespa per a recórrer 500 km per anar-lo a veure. I no vos penseu que en arribar s’abracin i plorin com bona pel·lícula de Hollywood. Senzillament se seuen junts, un devora l’altre, sense quasi obrir boca, i contemplen junts el cel estrellat. Així d’especial era en David Lynch… un autor amb majúscules.
Eclèctic, diferent, original, innovador. Va fer tot tipus de temàtiques i va deixar pel·lícules inoblidables com, El hombre elefante, Blue Velvet; sèrie sensacional com Twin Peaks. Li van destrossar en producció Dune. Va fer un canvi radical amb Una historia verdadera, lluny dels seus registres però boníssima. Unes altres que ni tan sols els actors entenien el que havien interpretat com Cabeza Borradora, Carretera perdida, o Mulholland Drive.
En fi, es va anar un dels grans que no es repetien pel·lícula rere pel·lícula com uns altres. DEP