Bella paraula. Molt usada per la generació que ens precedeix i ben poc per la que ens segueix.

De la conversa de cafè mantinguda avui matí se’n podria deduir que en alguns entorns familiars s’utilitzava fonamentalment en la primera de les accepcions, mentre que en altres entorns s’usava la segona. La bellesa de la parla! (de cada dia més en perill).

Les dues accepcions del mot s’han anat substituint per comparar en el primer cas i bravejar o pel castellanisme “fardar” en el segon.

El DCVB mostra:

PONDERARv. tr.: cast. ponderar.
|| 1. Pesar amb l’enteniment; considerar atentament i amb mesura. Molt atentament consideren y ponderen tot lo que convé, Ordin. Univ. 1629, 9. Ningú no pondera com ella el valor i el secret de les paraules, Espriu Anys 55.
|| 2. Expressar una cosa posant-la molt amunt, atribuint-li un grau molt alt. S’esbrayaven ponderant-me s’ayre pur de Valldemossa, Aguiló Poes. 231. S’escarrassava la noia en ponderar-me… el seu horror per les brutalitats, Vayreda Puny. 104. Que blanc!—ponderava tothom, en veure’l rígit damunt del llit, Espriu Lab. 88. Ell les pondera molt, proclamant-les meravelles, Espriu Anys 155. a) Exagerar, manifestar una cosa en grau més alt del que té realment.
Fon.: pundəɾá (or., men.); pondeɾá (occ.); pondeɾáɾ (val.); pondəɾá (mall.).
Etim.: pres del llatí pondĕrare, ‘pesar’.

Aportació de Miquel Santandreu
Imatge de Google