L’ombra de la buguenvíl·lia de flors vermelloses, d’un violeta encès que s’enfilava al reixat de la pèrgola em proporcionà una inesperada, discreta i arrecerada talaia.

Sol alt, de mig horabaixa que es situava al lateral dret. Dia plaent, de primavera endolcida per la llarga sequera. Les figueres comencen a mostrar la seva singular ungla que conforma els incipients borrons. Moment, idoni, assenyalà en Miquel, per sembrar els nous brots de tres o quatre tanyades.

Si en Miquel, el dia anterior no m’hagués informat, aquell capvespre no hauria entès res. Amb cara seriosa i to de veu que no podia dissimular la tristesa: -He trobat els dos menets morts, un vora l’altre. Just a la baldana terrosa del primer clot. Els he hagut de retirar i enterrar en el femer. Ja trobava jo que l’ovella duia el braguer inflat…

Fa estona llarga, del no sé on, va aparèixer l’ovella. Sola. Es va aturar a una distància prudencial, una dotzena de passes que conformaven la que considerava distancia òptima de seguretat: hi som, et veig però si es dóna el cas, no m’agafaràs.

Ni un moment va deixar de mirar en Miquel entretingut en reblir el clot, una vegada triat i col·locat el brot de la figuera que volia reproduir. Al adonar-se’n de la presencia de l’ovella s’aturà i la mirà una estoneta curta. Va continuar treballant en el reblit. Al veure que l’ovella persistia en la seva presència la va tornar mirar. I es va repetir el procés de mirades llargues, persistents, silencioses. L’ovella a la persona, la persona a l’ovella.

Sopam prest, post el sol, poc abans de fosca. I si el temps ho permet sempre a fora. Els lledoners encara no mostren borra, però els arbres, encara que nus de fullam, donen aixoplug, una protecció més imaginaria que no real. La singular evolució de la claror, estendre conversa quan la clara fesomia es va convertint en silueta aporta una singularitat màgica. Mentre sopam surt el tema de l’ovella a la conversa: -Amb el seu mirar persistent semblava que em demanava explicacions. Com m’hagués agradat poder obrir conversa!. Potser les mirades parlaven, no ho sé. En la meva mirada hi havia el meu sentir: ja eren morts, jo sols els vaig retirar. Sabia l’ovella que si els menets no poden mamar, moren?. Fins on arriba l’instint de protecció animal?. Perquè era allà, l’ovella, el dia després?. Per què aquella mirada continuada i insistent, sense destorbs?.

Era parlar per parlar, en Miquel sabia que jo no sabria respondre a cap de les preguntes que es feia. Ens queda tant per aprendre!.

Els fets. El retorn de l’ovella just al punt on havia deixat els petitons i justament en el moment en que en Miquel feinejava en els clos de les figueres pot suposar el reconeixement d’un dol de pèrdua. Potser la personalització dels fets, ¿per què no hi havia anat a mig matí en aquell mateix lloc? (encara que potser hi havia anat i no ens n’havíem adonat).

De tots els éssers vius, sembla que som els únics en el món que pensen que pensen, i que pensant poden modificar el que pensen; però no som els únics amb capacitat de comunicació ni els únics que sentim. En Miquel, sense saber gaire de les altres coses, ho sap bé.

-Què no hauríem d’encendre el llum?

A vegades una paraula, una expressió, trenca el fil del pensar. Amb la claror càlida de la bombeta, la conversa seguí per altres tiranys. Ens quedarem amb l’endarrer del sentir de l’ovella. Les neurones mirall d’en Miquel detectaren tristesa en la mirada de l’ovella. I una mena de conhort que, al cap de llarga estona, més de mitja hora de mirada fixa i persistent, es girà i se n’anà daixo-daixo a cercar la guarda.