Qui festeja i no té amor,
poreu pensar quin gust passa!
Un granot dins una bassa
ja en deu sentir, de frescor!
Al estirar-se el dia, quan el sol comença a encalentir, si s’està vora una bassa, es detecta el seu alegre i incessant raucar. Segurament havien hivernat en una escletxa de la paret seca o sota una pedra…és conforma una mena d’aparició cíclica de l’inexistent; d’un dia per l’altre comença a fer-se present el que abans no hi era. Mal dit, hi era i no ens n’adonàvem. De tot el que ens volta en sabem ben poca cosa!.
Joan Mayol en el seu “Rèptils i amfibis de les Illes Balears”, descriu el granot arbori (Hyla meridionalis) que situa a Menorca, alguns illots de Cabrera i a Formentera i els nostres renouers i gregaris granots (Rana perezi). Del genere “rana” sembla que n’hi ha unes 200 espècies.
Referit al nostre granot diu “La variació del color de la nostra espècie és molt gran: de verd brillant a terrós fosc, fins i tot en el mateix individu, al llarg del temps. Normalment hi ha una línia clara seguint l’espinada. Sempre, la cara posterior de les cuixes és marbrenca.
El tamany és variable, normalment fins a 8-10 cm de musell a cloaca…”
Ara mateix assumim amb normalitat i un cert orgull identitari el fet que, com a llorencins, som anomenats “granots”. Basta recordar la festa del “Rei granot” o els “Granots d’or” lligats a les festes patronals.
Però no sempre ha estat així. Amb una seixantena d’anys, s’ha donat una transformació conceptual: el que ara és acceptació i motiu de reconeixement era, abans, signe d’insult i menyspreu. Allò del canvi permanent.
Informacions: