Els niguls negres i renouers d’ahir que indicaven tormenta resulten canemàs ideal per al contundent pensament que ens regala Humberto Maturana.
(Val a dir que em sent “maturanenc” m’encanta el seu raonar que transita des de la biologia a l’amor).

La idea resulta contundent: El que vivim, sigui el que sigui. és totalment vàlid en el moment que ho vivim: alegria, tristesa, eufòria, convenciment, realitat… Però no podem saber si és una il·lisió que ens imaginam o una percepció que ens sembla tangible.

Existeix cosa alguna al marge del nostre operar com a observadors?