Una curiositat que acompanya el mot és que, en el nostre entorn i des del meu coneixement, “treure la moca” fa referència a treure la ventresca, fonamentalment, dels peixos.
El DCVB mostra:
1. MOCAf.
Ventresca; conjunt d’estómac i budells, especialment dels animals morts (Empordà, La Selva, Penedès, Mall., Men.); cast. bandullo, mondongo. Ningun carnicer no gos tenir les moques que farà per lo matí sinó fins a tèrcia, doc. a. 1434 (BABL, xi, 321). Ne sia gran ne massa poca, | e que no aia ampla moca, Fasset, 218. M’ha comprat moques es dia de ses matanses, Maura Aygof. 121. No tenir tripa ni moca (Barc.) o No tenir ventre ni moca (Mall.) o No tenir moca ni budell (Men.): estar molt magre.
Fon.: mɔ́kə (or.); mɔ̞́kə (bal.); mɔ̞́сə (Palma, Manacor).
Loc.—a) Treure la moca o Fer la moca: fatigar-se molt.—b) Fer-se una moca de riure: riure excessivament.
Etim.: del gòtic *mauka, ‘ventre, budell’ (cf. Meyer-Lübke REW 5436).
Aportació de Bel Alemany
Imatge de Google
Hi ha un poema de Tomàs Aguiló, del recull Poesies filològiques que, per destriar l’o oberta de la o tancada va escriure aquesta poesia:
“N’Ainès de sa Fontseca és tan miloca
que sovint amb ses mànegues s’amoca;
tan grollera que no empra torcaboca,
tan magra que ni ventre té ni moca.
Més bé que una polleta és una lloca,
ni basta el seu adot per una coca;
però, això sí, és precís tancar sa boca,
perquè diuen que ve de bona soca …