Molt usat, usadíssim, en el Sant Llorenç agrícola d’abans dels anys setanta. I encara usat en l’entorn pagès.
Defineix la humitat necessària per al desenvolupament de les plantes.
“Faltar una saó” s’usava, en sentit figurat, per definir una falta puntual de seny
El DCVB mostra:
1. SAÓf.: cast. sazón.
I. || 1. Estat de maduresa, de perfecció, d’aptitud per a produir. Lo que’s fa ab luyta | may ha sahó, Spill 4516. Era que queien musties, arribada llur saó, per haver-les estretes, Rosselló Many. 188.
|| 2. Grau d’humitat de la terra, abundant o suficient perquè produeixi fruit. «La terra està en saó; ja se pot treballar» (occ., val.). «Aquesta terra té saó» (or., bal.). «Hi ha tres pams de saó» (Camp de Tarr.). Y un ruxat d’aygo a talabaxons fins que tenguessen una sahó ben acorada, Ignor. 15. Hi ha saó, i el sentdemà donarà una reia, Rosselló Valldem. 55.
|| 3. Pluja favorable a la creixença de les plantes (bal.). «Una saó entre la Mare de Déu d’Agost i la de Setembre, és molt sospirada dels pagesos». El núvol a la vista | pot aportar benèfica saó, Salvà Ret. 123. Dau-los complides anyades, | saons fondes i abundants, Colom Juven. 79.
|| 4. fig., en llenguatge familiar, Menstruació (occ.).
II. || 1. Espai de temps en relació als esdeveniments que normalment hi ocorren, com producció de plantes, cria d’animals, etc. Les quatre sahons del any que són primavera, estiu, tardor, hivern, Agustí Secr. 193. Si vols saber de les condicions dels pexos en quin temps són de sahó hi valen més, Flos medic. 260.
|| 2. Temps en què succeeix una cosa; ocasió, coincidència, oportunitat. En aquella saó (o En aquelles saons): en aquell temps. De la saó que…: des del temps que… Per llonga saó: (ant.) per llarg temps. Natura és de larc senyor que no li espera hom saó a demanar, ni ell no dóna mills en un temps que en altre, Llull Cont. 80, 22. No pudia venir en cas ni en saó que pogués parlar ab lo rey, Llull Blanq. 73. Papa Innocent fo el meylor apostoli que de la saó que faem aquest libre en C anys passats no hac tan bo apostoli, Jaume I, Cròn. 10. E aquela saó nós no hauíem sinó XIIII anys, ibid. 20. No haurà saó del món de dia ni de nuyt, que la major partida del nostre pensament no sia de uosaltres, ibid. 105. En aquella sahó tots la desconegueren, Desclot Cròn., c. 7. Si l’escriuà en aquella hora o en aquella saó no u podia scriure, Consolat, c. 111. E com per longa sahó axí stiguessen, Curial… se estancà, Curial, iii, 28. Que hi solia haver davant de casa per aquelles saons, Ruyra Parada 12. Des d’aquella saó anà minvant, ibid. 66. En aquelles saons se posà a festetjar, Galmés Flor 165.
Loc.—a) Faltar una saó, a algú: mancar-li un poc el seny. Es diu més sovint Faltar-li la saó de l’abril, que és la millor, per allò que «En l’abril cada gota en val mil» (Mall., Men.).—b) Venir per sa saó, una cosa: venir per ella mateixa, sense provocar-la (Empordà).—c) No trobar saó: no trobar facilitats, no prosperar (Vallès).—d) ¿Que et se’n passa la saó?: es diu a qui mostra tenir molta pressa per una cosa que no és urgent (Cast.).
Var. form.: ant. saon (doc. a. 1251, ap. Pujol Docs.); sasó, sagó, savó, sauó (dialectals).
Fon.: səó (or., bal.); saó (occ., val.); sawó (Perles); səvó (mall.); səzú (Capcir); səɣó (or.); səɣú (Ross.).
Var. ort. (incorrecta): saor. Tot estava a punt, tot a saor, Caselles Mult.25. Aquesta forma saor és resultat de la confusió del sufix –ó (del llati -ōne) amb el sufix –or (del llatí -ōre) en els dialectes catalans que no pronuncien la –r final. Aquesta confusió es reflecteix en els derivats de saó, que són normalment amb –n– (saoneta), però a certs llocs es formen amb –r– (saoreta, saorada).
Etim.: del llatí satiōne, ‘sembradura, disposició per a sembrar’.
Imatge de Google.