Intentava empényer una porta amb tirador, per això en Pere li va dir “Tomeu has perdut s’eima!, quan una porta du tirador és per estirar”. Un comentari com qualsevol altre on el to, la cadència de la veu, l’expressió de la cara evidencien presència, consideració i respecte. En Tomeu segurament va entendre bé el sentit de la frase d’en Pere: “Estic content de que siguis aquí i poguem compartir aquest moment” Continua
Es un mot pagès, el podriem col·locar idò en el grup dels mots que van perdent l’ús, encara que mentre hi hagi ovelles que pasturin n’hi haurà alguna de baciva.
Amb l’aportació del mot es vol assenyalar avui aquell ús incorrecte, o si més no dubtós, que per extensió, a vegades donam als mots. “Justament ara que l’haviem bacivada l’hem perduda” era l’expressió de la qual en vaig treure el mot. Feia referència a una acció de reedreçament de la situació. Una cosa anava malament, ara és al seu lloc, i justament ara desapareix.
El verb bacivar -passar sense criar- s’utilitzà com a sinònim d’ordenar, arreglar, desar… No se si l’ús era personal, familiar de grup…però semblà que els interlocutors n’aglapiren el sentit. Continua
Era una conversa de sopar. Nosaltres aquí diem “s’encuentro”, així directament en castellà, en altres indrets, com Felanitx, parlen d’encontrada…però ¿quina deu ser la forma correcta?.
L’avantatge de disposar d’un mòbil amb cobertura, fa que alguns d’aquests dubtes es resolguin de forma ràpida. No va ser el cas. Vam temptejar mots fins a trobar el camí. Continua
A vegades el mots venen sols. Mires i escoltes a mitges un d’aquests debats electorals actuals i els mots apareixen, de cop, en el pensar: “vaja borboll de bajanades!”. Uep!, “borboll”, feia temps que no el sentia. Ja disposam d’un altre mot gairebé perdut… Continua
Mot gairebé perdut. En alguna de les accepcions ja no resulta útil. Ningú ja no fa escarades de segar amb la fals!.
Però en altres accepcions encara és un mot a recuperar. No sempre sabem trobar el camí més adient i els dubtes ens porten al no fer o, encara pitjor, al fer incorrecte (Accepció 3). I encara, adesiara, ens empatissam els dits (Accepció 2)
De banda suggeriments diversos, a vegades els “mots perduts” es senten en una conversa o es llegeixen en un text, tal és el cas. Grabriel Janer Manila l’altre dia, en el seu escrit setmanal de “Diario de Mallorca”, manifestà sentir-se estafaril·lat. Continua
No fa massa anys, en l’accepció 4, en el nostre entorn era un mot ben viu (has de malavejar fer les coses bé!, em deia adesiara ma mare) però, de mica en mica el “procurar” l’ha anat engolint.
Tant el malavejar, com l’accepció II/1 de procurar, ambdues destacades en negreta, parlen de l’esforç per arribar al desig, a la meta.
El mot és gairebé perdut, talment com l’aplicació de l’esforç per arribar a les metes personals. Continua
Més que perdut, per a mi, era un mot desconegut. En l’àmbit familiar era en el nombrós munt dels “mots inexistents”.
En Tomeu, el director de la coral, conta que quan el seu germà i ell, a l’estiu, en temps de sesta feien trull, la seva mare els renyava dient. “Atlots! callau!, que els veïnats mos feran l’alei!
Generalment, a l’entrada del quarto, just en el raconet entre la porta i la paret del carrer, penjat, hi havia un ormeig que servia per deixar-hi l’espalmador. Un respall de cerres suaus que servia per espolsar i netejar la roba.
Amb els anys l’espalmador, i molts altres respalls, passaren a dir-se “cepillo”.
Com en moltes altres casos, l’ús del castellanisme s’imposa al mot dels padrins. Continua
Es un dels típics mots pagesos que deixaren de ser útils i, per això, es perden; la llenya es crema directament a foravila, les càrregues ja no van sobre animals, ni l’aigua es tragina en gerres.
Resta el record del mot sentit o llegit alguna vegada i el refranyer. Es encara viu allò de “Somada de gust no pesa” Continua
Això dels “mots perduts”, de mica en mica, assoleix una fita tan inesperada com desitjada: convertir-se en treball col·lectiu.
L’altre dijous, a l’assaig de la coral, en varen comparèixer unes quantes de paraules o expressions oblidades. tal és el cas de “beata aucellera”.
No he sabut trobar una resposta inequívoca en el diccionari, però de la combinació dels vocables se’n pot treure cert sentit (que, a la fi, sempre dependrà de la persona que l’usa).
Continua
Avui, Sant Josep, fan festa tot els peps del món (catòlic). Bon dia per recordar allò de “fer Pep”. Una expressió darrerament no usada de forma generalitzada i que es pot considerar mot perdut. Continua
Es manté l’acció concreta, universal i lligada a la vida. Ha canviat el nom i la forma de l’aparell. En pocs anys hem passat del “a lloure” en el corral de figueres de moro a l’excusat o lloc comú -una fusta amb un forat rodò- i després al WC. Continua
Mot molt lligat als brasers de caliu. S’acaben els brasers de caliu, es perd el mot!.
A nivell local dit “blamar”. Una vegada dipositats els calius sobre la cendra del braser s’havien de deixar ablamar, per tal que els brots que encara no eren del tot caliu, deixassin de fer fum.
L’expressió que mostra de l’autoretrat de Van Gogh pot il·lustrar el que és una persosa esmussa. El mot sorgí -com l’anterior, romandre-, en resposta a la pregunta feta directament a un grup de persones; ¿em sabrieu dir un mot perdut?
Vist el que assenyala el DCVB , podria dir “M’esmussa veure les obres que estan fent en el torrent”. Continua
En el Sant Llorenç preturístic quedaven a romandre, ara van a dormir.
El DCVB en diu: Continua
En concret faig referència a aquell xiulet dolçs, entre dents, intermitent que conviada a les bísties a beure a l’abeuradopr del Pou Vell els horabaixes, entrefosc, al final de la jornada laboral.
Fa anys que ja no hi ha carros ni bísties, i encara més que l’abeurador del Pou Vell, transformat en recordança galmasiana, és sec. La imatge mental pertany a un altre món, alhora nostre i desaparegut. Continua
Voldria fer referència avui a l’estreta relació que habitualment s’establia entre els germans de llet.
Deriva d’uns comentaris, a porta de tanatori, el dia de la defunció de la madona Aina Maria Servera (Falcona) per la seva singular relació amb en Pere Santandreu (de sa Central).
Ara que coneixem la transcend¡encia de les petjades de la primera infància no ens pot sorprendre l’estreta i llarga relació que se’n pot derivar del compartir pit.
El mot perdut, en aquest cas acció, també s’hagués pogut orientar vers el concepte dida. Però entenem que la dramàtica i contundent narració de Salvador Galmés, el situa (l’hauria de situar) en l’apartat de mots ben vius. Continua
La lectura dels treballats comentaris que fa Refel Duran a la seva pàgina “Fotografies antigues”, em va portar, amb la imaginació, a la separació de termes i, de rebot, al vell costum pasqual del salpàs, encara viu abans de la generalització dels efectes del turisme.
La segregació de Sant Llorenç del terme municipal de Manacor, com acostuma a passar, va resultar llarga i conflictiva. Alguns dels propietaris de les possessions de la banda de ponent, entre elles Bellver, que pertanyien a la parròquia de Sant Llorenç volgueren continuar essent manacorins. Idò! Continua
Potser avui és un bon dia per parlar d’un mot i un costum perdut, l’ús de l’orinal, dit familiarment “es guillem” a Mallorca. Continua