També hi ha mots que per l’ús habitual tenen cert caràcter personal o familiar. No faig referència a les repeticions -que fins i tot poden arribar a atorgar el malnom- sinó a aquells mots que la gent d’edat va aprendre de jove i encara conserva malgrat les modes i els nous usos.
Un exemple és el cas que es presenta avui. Per a la majoria el blant que encara no és madur serà verd. Per alguns altres, pocs, serà grenyal. Continua →

És (era) un mot ben nostre!.
Alcover a l’hora de referenciar el mot ens adreça a Galmés. A més és un dels mots que s’utilitzaven sovint en el Sant Llorenç preturístic per descriure malaltia i desgana.

Utilitzant el mot en sentit figurat podria dir en propietat: “després de la torrentada he quedat xetigós” o “esperem que la xètiga social amaini”.

Continua →

Quan en Rafel Duran comentava per als “mots perduts” que les dones d’abans, al referir-se al bullir de l’olla en deien glec-glec, vaig recordar de seguida que així ho deia ma mare i la meva padrina.
En aquest cas, la visita al diccionari ha enriquit la proposta.
En tot cas, sigui glec-glec o xup-xup, és el que hi ha a la vila, en aquests moments prelectorals. Continua →

A vegades es troben coses que no es cerquen, serendipia en diuen. Es el cas. Quan na Maria del Mar va proposar el mot era perquè li agradava. El coneixia per l’ús que en fan a Menorca. Al iniciar la recerca hom se n’adona que també era usat a Mallorca (i a altres indrets), amb altres i interessants sentits. La màgia de la llengua!. Continua →

A vegades l’havia sentit en el seu sentit negatiu “no te delit”, “ha perdut el delit”, en referència a persona desganada, sense ànim… establint-se una certa confusió amb “desig”. Però no. no és el mateix, delit implica intensitat…

Continua →

Avui, festa del treball, un de curt i ben nostre Continua →

Intentava empényer una porta amb tirador, per això en Pere li va dir “Tomeu has perdut s’eima!, quan una porta du tirador és per estirar”. Un comentari com qualsevol altre on el to, la cadència de la veu, l’expressió de la cara evidencien presència, consideració i respecte. En Tomeu segurament va entendre bé el sentit de la frase d’en Pere: “Estic content de que siguis aquí i poguem compartir aquest moment” Continua →

Es un mot pagès, el podriem col·locar idò en el grup dels mots que van perdent l’ús, encara que mentre hi hagi ovelles que pasturin n’hi haurà alguna de baciva.

Amb l’aportació del mot es vol assenyalar avui aquell ús incorrecte, o si més no dubtós, que per extensió, a vegades donam als mots. “Justament ara que l’haviem bacivada l’hem perduda” era l’expressió de la qual en vaig treure el mot. Feia referència a una acció de reedreçament de la situació. Una cosa anava malament, ara és al seu lloc, i justament ara desapareix.
El verb bacivar -passar sense criar- s’utilitzà com a sinònim d’ordenar, arreglar, desar… No se si l’ús era personal, familiar de grup…però semblà que els interlocutors n’aglapiren el sentit. Continua →

Era una conversa de sopar. Nosaltres aquí diem “s’encuentro”, així directament en castellà, en altres indrets, com Felanitx, parlen d’encontrada…però ¿quina deu ser la forma correcta?.
L’avantatge de disposar d’un mòbil amb cobertura, fa que alguns d’aquests dubtes es resolguin de forma ràpida. No va ser el cas. Vam temptejar mots fins a trobar el camí. Continua →

A vegades el mots venen sols. Mires i escoltes a mitges un d’aquests debats electorals actuals i els mots apareixen, de cop, en el pensar: “vaja borboll de bajanades!”. Uep!, “borboll”, feia temps que no el sentia. Ja disposam d’un altre mot gairebé perdut… Continua →

Mot gairebé perdut. En alguna de les accepcions ja no resulta útil. Ningú ja no fa escarades de segar amb la fals!.

Però en altres accepcions encara és un mot a recuperar. No sempre sabem trobar el camí més adient i els dubtes ens porten al no fer o, encara pitjor, al fer incorrecte (Accepció 3). I encara, adesiara, ens empatissam els dits (Accepció 2)

Continua →

De banda suggeriments diversos, a vegades els “mots perduts” es senten en una conversa o es llegeixen en un text, tal és el cas. Grabriel Janer Manila l’altre dia, en el seu escrit setmanal de “Diario de Mallorca”, manifestà sentir-se estafaril·lat. Continua →

No fa massa anys, en l’accepció 4, en el nostre entorn era un mot ben viu (has de malavejar fer les coses bé!, em deia adesiara ma mare) però, de mica en mica el “procurar” l’ha anat engolint.
Tant el malavejar, com l’accepció II/1 de procurar, ambdues destacades en negreta, parlen de l’esforç per arribar al desig, a la meta.
El mot és gairebé perdut, talment com l’aplicació de l’esforç per arribar a les metes personals.  Continua →

Més que perdut, per a mi, era un mot desconegut. En l’àmbit familiar era en el nombrós munt dels “mots inexistents”.

En Tomeu, el director de la coral, conta que quan el seu germà i ell, a l’estiu, en temps de sesta feien trull, la seva mare els renyava dient. “Atlots! callau!, que els veïnats mos feran l’alei!

Continua →

Generalment, a l’entrada del quarto, just en el raconet entre la porta i la paret del carrer, penjat, hi havia un ormeig que servia per deixar-hi l’espalmador. Un respall de cerres suaus que servia per espolsar i netejar la roba.

Amb els anys l’espalmador, i molts altres respalls, passaren a dir-se “cepillo”.
Com en moltes altres casos, l’ús del castellanisme s’imposa al mot dels padrins. Continua →

Es un dels típics mots pagesos que deixaren de ser útils i, per això, es perden; la llenya es crema directament a foravila, les càrregues ja no van sobre animals, ni l’aigua es tragina en gerres.

Resta el record del mot sentit o llegit alguna vegada i el refranyer. Es encara viu allò de “Somada de gust no pesa” Continua →