Avui, Sant Josep, fan festa tot els peps del món (catòlic). Bon dia per recordar allò de “fer Pep”. Una expressió darrerament no usada de forma generalitzada i que es pot considerar mot perdut. Continua
Mots perduts: fer Pep
3
Arxiu de la categoria: Mots perduts
Mots perduts: lloc comú
Es manté l’acció concreta, universal i lligada a la vida. Ha canviat el nom i la forma de l’aparell. En pocs anys hem passat del “a lloure” en el corral de figueres de moro a l’excusat o lloc comú -una fusta amb un forat rodò- i després al WC. Continua
Mots perduts: ablamar
Mot molt lligat als brasers de caliu. S’acaben els brasers de caliu, es perd el mot!.
A nivell local dit “blamar”. Una vegada dipositats els calius sobre la cendra del braser s’havien de deixar ablamar, per tal que els brots que encara no eren del tot caliu, deixassin de fer fum.
Mots perduts: esmús
L’expressió que mostra de l’autoretrat de Van Gogh pot il·lustrar el que és una persosa esmussa. El mot sorgí -com l’anterior, romandre-, en resposta a la pregunta feta directament a un grup de persones; ¿em sabrieu dir un mot perdut?
Vist el que assenyala el DCVB , podria dir “M’esmussa veure les obres que estan fent en el torrent”. Continua
Mots perduts: romandre
En el Sant Llorenç preturístic quedaven a romandre, ara van a dormir.
El DCVB en diu: Continua
Mots perduts: xiulet, siulet
En concret faig referència a aquell xiulet dolçs, entre dents, intermitent que conviada a les bísties a beure a l’abeuradopr del Pou Vell els horabaixes, entrefosc, al final de la jornada laboral.
Fa anys que ja no hi ha carros ni bísties, i encara més que l’abeurador del Pou Vell, transformat en recordança galmasiana, és sec. La imatge mental pertany a un altre món, alhora nostre i desaparegut. Continua
Mots perduts: germans de llet
Voldria fer referència avui a l’estreta relació que habitualment s’establia entre els germans de llet.
Deriva d’uns comentaris, a porta de tanatori, el dia de la defunció de la madona Aina Maria Servera (Falcona) per la seva singular relació amb en Pere Santandreu (de sa Central).
Ara que coneixem la transcend¡encia de les petjades de la primera infància no ens pot sorprendre l’estreta i llarga relació que se’n pot derivar del compartir pit.
El mot perdut, en aquest cas acció, també s’hagués pogut orientar vers el concepte dida. Però entenem que la dramàtica i contundent narració de Salvador Galmés, el situa (l’hauria de situar) en l’apartat de mots ben vius. Continua
Mots perduts: salpàs
La lectura dels treballats comentaris que fa Refel Duran a la seva pàgina “Fotografies antigues”, em va portar, amb la imaginació, a la separació de termes i, de rebot, al vell costum pasqual del salpàs, encara viu abans de la generalització dels efectes del turisme.
La segregació de Sant Llorenç del terme municipal de Manacor, com acostuma a passar, va resultar llarga i conflictiva. Alguns dels propietaris de les possessions de la banda de ponent, entre elles Bellver, que pertanyien a la parròquia de Sant Llorenç volgueren continuar essent manacorins. Idò! Continua
Mots perduts: guillem
Potser avui és un bon dia per parlar d’un mot i un costum perdut, l’ús de l’orinal, dit familiarment “es guillem” a Mallorca. Continua
Mots perduts: moia
En Tomeu Ginard, el director de la Coral Llorencina és una persona que viu, amb tendre enamorament i passió, la música. Ho demostra en cada una de les seves intervencions. Però a més i amb tota naturalitat, és mostra coneixedor i sensible als mots de la nostra llengua. L’altre dia, sense anar més lluny, ens va assenyalar que no haviem de ser “moies com les vaques de Llubí”, fent referència a un dels videos de Mateu Galmés “Mallorca, illa mediterrània”.
Era una paraula que adesiara emprava ma mare en el sentit que les persones havien de fer les feines amb lleugeresa, que no havien de ser “moies” Continua
Mots perduts: fer musclet
Contemplar la llengua és tot un espectacle, com qualsevol sortida de sol o com el llengoteig de les flames del foc.
Resten curiositats, noms una mica estrambòtics com allò de “la costa des pi d’en Salero” que ni hi ha pi ni, des de fa molts d’anys, és d’en Salero, però el nom va més enllà de la realitat. Cosa semblant passa amb el “fer musclet” Continua
Mots perduts: polleguera
Els nous sistmes constructius han fet desaparèixer les tradicionals pollegueres. Algunes encara es mostren a velles parets com indicador de portell amb barrera.
Resta, però, de cada dia una mica més feble, l’expressió “treure de polleguera”.
El DCVB mostra: Continua
Mots perduts: fibla
Es un altre dels mots que va aparèixer a la conversa amb n’Andreu Morell i en Mario Fontan. Una de les accepcions té relació amb el vell repartiment de l’aigua. El cost pactat variava segons el cabdal, a forat més gruixut de la fibla, preu més alt.
El DCVB, en diu: Continua
Mots perduts: assut
Mot que desconeixia i que segurament encara desconeixiria si l’atzar (dificultats en localitzar la font de Tènger) no hagués facilitat una trobada amb n’Andreu Morell i en Mario Fontan, enamorats de les fonts de Mallorca, de les quals en fan inventari i descripció en una pàgina web (https://sites.google.com/view/fontsdetramuntana/inici), on, per cert, també fan referència al llibre de Josep Cortès “Sant Llorenç des Cardassar. Edificis singulars, posessions, molins, pous, sínies, fonts, jaciments arqueològics…” Continua
Mots perduts: formiguer/rumbo
Avui, quan en Jaume contava que mentre feia una altra activitat havia tingut temps de fer un formiguer, pensàvem que es referia a un formiguer d’aquells que, adesiara i en els anys cinquanta del segle passat, es veien fumejar per foravila. Pero no, feia referència a un pastís de moniato que, si més no a Son Carrió, era conegut també amb el nom de “rumbo”. Continua
Mots perduts: blonco
En el Sant Llorenç preturístic els “tios” eren bloncos.
I les ties eren ties. Segons el gènere s’utilitzava una accepció o l’altra. Amb els anys, la modalitat castellana (una mateixa accepció amb dos finals) envaí l’espai comunicatiu.
El DCVB reorienta cap a “oncle” i assenyala que blonco, com conco, és una variant. Continua
Mots perduts: nombre (o maneig/2)
El savi Maturana assenyalà que en la reflexió s’aprèn…i com s’aprèn?, reflexionant, fent amb altres, completava. Vaig pensar amb la sentència maturanenca quan de Tomeu Ginard, d’Artà, em va fer un comentari ampliant el concepte de “maneig”. Així, de banda el concepte “particular” assenyalat per Jaume “Garbeta” (referit al pagès pobre que al retirar-se es desfà dels ormejos habituals de feina), cal afegir-hi el concepte “empresarial” aportat per Tomeu Ginard i referit a “tots els bens que eren propietat de l’amo de la posessió”, fossin olles, bísties o altre mobiliari i que se’n portava en cas de canviar de lloc de residència, sempre el dia de la Mare de Déu de setembre. Es diferenciaven dels bens i objectes propietat del senyor que eren “de nombre” i havien que quedar a la possessió. Continua
Mots perduts: maneig
En Jaume, avui amb un bonet de punt al cap, passa per davant la taula de cafè i em diu –En sé una que, tal vegada, ja l’has posada!, -Quina és?, li dic, i ell em contesta: –maneig, el conjunt de bístia, carro i ormejos que tenien els pagesos. Quan es retiraven, llevaven el maneig. -Ha regalat o venut el maneig!, deien… Continua
Mots perduts: un efilall
En un dels darrers exemplars de CentxCent, Rafel Perellò mostra una entrevista feta a Josep Bauçà, l’home més vell de Mallorca. Una delícia.
Al final presenta una explicació de l’enfilall de preciosos mots perduts que surten en la conversa.
(La imatge, també de Rafel Perelló, és la que acompanya l’entrevista)
Mots perduts: xètiga, xetigós
No és un mot perdut del tot, però feia temps que no el sentia: està xetigós. Ara referit a una persona amb mala cara, malfet o malaltís… Continua