La fotografia està tirada des de darrere la fusteria de Can Gostí.
“Imatges” de Salvador Galmés (XIX)
Respon
Arxiu de l'autor: Josep Cortès
La Guerra Civil a Sant Llorenç
Divendres que ve, dia 21 d’abril, a les 20.30, a l’Espai36, es presentarà el llibre “La Guerra Civil a Sant Llorenç”, del qual en som l’autor.
El llibre està estructurat en nou capítols. Els quatre primers parlen dels precedents del conflicte (els antecedents, en el primer terç del segle passat; les arrels socioeconòmiques: població, agricultura i indústria; la Segona República: eleccions, partits, associacions, personatges…; els poders locals: l’Església, la Falange, la corporació…). Continua
“Imatges” de Salvador Galmés (XVIII)
Flor de Card 45 (IV)
1975-76
La crisi que voltava Flor de Card va esclatar defititivament l’estiu de 1975 i aquell any només es varen publicar quatre revistes: gener/febrer, març, abril i maig/juny. Des del juliol del 75 fins al desembre del 76 també imprimírem dues revistes més –de tirada reduïda–, però només amb un Editorial a la primera i amb els fets més rellevants esdevinguts en el poble, dins la secció del Batec. Aquestes dues revistes, vistes en perspectiva, tenen la seva importància, perquè constitueixen el lligam entre les dues etapes de Flor de Card i permeten atorgar-li continuïtat, tant en els continguts com en els objectius que ens havíem marcat quan va néixer, encara que la manera d’elaborar-la va haver de canviar radicalment. Continua
Guillem Llinàs i Bartomeu Duran: dos maçons llorencins (i V)
Joan Mira Caldentey, Cadireta
A part dels dos maçons esmentats abans, hi ha un altre llorencí que també va tenir una certa relació amb la Maçoneria, el capellà Joan Mira Caldentey, de malnom Cadireta, encara que aquest fou com a acusador. Entre 1927 i 1933 va esser rector de la parròquia de Son Rapinya, càrrec que va deixar per passar a l’Armada Nacional com a capellà castrense, fins el 18 de maig de 1948, en què es va retirar amb la graduació de Capellà Primer provisional. Això és el que consta a l’esmentada causa 1305/1936: Continua
“Imatges” de Salvador Galmés (XVII)
La fotografia està tirada del camí de sa Grua, a la banda de Son Avinent
Can Trujillo: una casa diferent
Abans de l’arribada del turisme, la majoria de les cases de Sant Llorenç se semblaven molt les unes amb les altres, amb algunes diferències que Jaume Sales explicà molt bé en el llibre del Centenari. N’hi havia algunes d’especials que se sortien de la “norma”, però eren poques i normalment corresponien a edificis singulars, com l’estació, la rectoria o la casa de Salvador Galmés, per només posar alguns exemples; la resta es movia dins el que sempre s’havia vist: persianes, dos aiguavessos, en el primer dels quals hi havia l’entrada i un quarto a casa costat; en el segon, la cuina, a vegades un altre quarto i, enmig, una espècie de sala que en realitat era la continuació de l’entrada; i, a dalt, el sòtil. Aquesta distribució era la que s’havia fet sempre i corresponia a la que, al llarg dels segles, semblava que era la més pràctica en una zona calorosa com la nostra. Continua
Guillem Llinàs i Bartomeu Duran: dos maçons llorencins (IV)
Bartomeu Duran Caldentey
Bartomeu Duran Caldentey va néixer a Sant Llorenç el 27 d’agost de 1889 i treballava d’agent comercial. Estava afiliat al Partit Socialista Obrer Espanyol. L’any 1933 ingressà a la Maçoneria, concretament a la lògia Pitàgores, i va arribar al grau 3 de Mestre Maçó, ocupant el càrrec de llimosner. Segons Francisco Sanllorente, tenia el pseudònim “Salmerón”, probablement en honor de Nicolás Salmerón, que el 1873 havia presidit la República i era considerat francmaçó. Continua
“Imatges” de Salvador Galmés
La fotografia està tirada al camí de Son Paparra Continua
Flor de Card 45 (III)
Flor de Card, 1974
Per a mi, tant el Club Card com la revista van estar marcats, l’any 1974, per dos aspectes principals: la continuïtat amb les activitats habituals, impulsades, bàsicament, pel petit grup de joves que conformàvem la junta directiva, i pel començament d’una certa crisi de participació d’una bona part dels socis, sobretot durant els mesos d’estiu. Aquesta crisi, que l’any següent ocasionaria –en part– el tancament de la revista i l’emancipació de moltes seccions del club, està reflectida de manera més o manco subreptícia als editorials del mesos de març (La vida), novembre (Fulles) i desembre (Mal temps) i també als articles Ses bajanades d’una Junta (octubre) i Com cada any (novembre).
Tot i això, però, les activitats del club i les col·laboracions a la revista seguien el seu curs. Segons el meu veure, en destacaria quatre, encara que entre elles n’hi ha dues que sobresurten pardamunt les altres: la de mossèn Galmés i la de Raimon. Continua
Guillem Llinàs i Bartomeu Duran: dos maçons llorencins (III)
Quan assassinaren el seu oncle polític, el qui esperava esser el seu sogre –un comerciant que venia bacallar i arengades a una botiga del carrer del Sindicat i que tothom coneixia com “el Bacallaner”– li recomanà que s’entregàs voluntàriament per fer el servei militar amb els nacionals, ja que sinó s’exposava a seguir el mateix camí, però ell, una vegada entregat, no se n’acabava de refiar i, treient-se la roba de soldat al peu de la murada de Ciutat, enfront de la Catedral, es va llençar a l’aigua i va nedar fins a un vaixell carboner francès que hi estava fondejat, esquivant el far de Portopí que il·luminava les aigües de la badia per a què ningú no s’escapàs. Va demanar asil polític i va marxar amb el vaixell cap a Marsella, on hi va estar aproximadament fins l’any 1941, treballant a la distribuïdora de fruites d’un comerciant solleric. Continua
“Imatges” de Salvador Galmés (XV)
La fotografia està tirada a la Punta de n’Amer, prop de sa Coma Continua
Guillem Llinàs i Bartomeu Duran: dos maçons llorencins (II)
La repressió
A darreries de juliol de 1936, els capitans d’artilleria retirats Pasqual i Antoni Zaforteza Villalonga i el tinent d’Intendència Llorenç Serra Siquier, acompanyats per membres de la Falange i de les Joventuts d’Acció Popular (JAP), assaltaren el Temple de la lògia Pitàgores, que estava en el carrer Anselm Turmeda, núm. 32, requisaren tots els seus béns i documents i el centre fou clausurat. El 15 de setembre de 1936, el general Franco va publicar un decret on es declarava la Francmaçoneria fora de la llei i va començar una forta repressió contra els seus membres.
Segons Sanllorente, varen esser onze els maçons mallorquins assassinats, tots de la lògia Pitàgores, entre els quals hi havia tres Venerables Mestres: Jaume Valls Segura, Pere Grau Dauset i Dionís Pastor Balsero, tot i que la dada de víctimes no és totalment correcta, ja que també hi inclou Bartomeu Duran i aquest darrer només va esser empresonat, com veurem més endavant. També assasinaren Mateu Martí, que havia pertangut a la lògia Renovació. Continua
“Imatges” de Salvador Galmés (XIV)
La fotografia està tirada des del camí de Son Dragó Continua
Associació de Veïns de Son Carrió
Nofre García Prohens ens ha fet arribar la següent informació:
Ahir vespre es van signar, per part dels assistents, els estatuts i l’acta fundacional de l’Associació de Veïns de Son Carrió. Els càrrecs elegits per formar part d’aquesta junta directiva inicial foren:
President: Onofre García
Vicepresident: Jaume Bassa
Secretària: Magdalena Mascaró
Tresorer: Jose Manuel Calvento
Vocals: Rafel Genovart, Aina Adrover, Catalina Massanet, Joan Sureda, Catalina Servera, Bernat Cànaves, Toni Gost, Maria Sancho, Beatriz Fuster, Miguel A. Serapio, Margalida Blanquer, Antoni Aguilar, Sebastià Sureda, Bernat Llull i Francisca Veny. Continua
Guillem Llinàs i Bartomeu Duran: dos maçons llorencins (I)
La Maçoneria[1]
Segons el Diccionari català-valencià-balear, la maçoneria (o francmaçoneria, on el prefix franc fa referència a lliure, no a francès) és una “associació secreta –ells prefereixen utilitzar la paraula discreta en lloc de secreta– de persones unides amb propòsits fraternals progressistes i racionalistes, i que usa com emblemes certs instruments de l’ofici de mestres de cases, com l’escaire i el nivell“. Etimològicament, diu sant Isidor de Sevilla, que els treballadors de la construcció s’anomenaven machionis (picapedrers) perquè utilitzaven machinas (bastimentes) per construir les parets. D’aquesta paraula machio deriven els termes maçón (francès), masón (castellà) o maçó (català).
Hi ha moltes teories sobre els seus orígens, que solen començar per Hermes Trisgemist –un sobirà de Tebes– i passen pels croats i els templers, però la més acceptada els situa en els gremis medievals, sobretot en els constructors de catedrals, que guardaven en secret els seus coneixements i es reunien a uns llocs que anomenaven lògies. Continua
“Imatges” de Salvador Galmés (XIII)
“Imatges” de Salvador Galmés (XII)
Flor de Card 45 (II)
Flor de Card, any 1973
Si deixam de banda el naixement de la revista –el febrer de 1972– i el final de la primera fase –el juny de 1975– l’any 1973 va esser, per a mi, el més important de la primera etapa de Flor de Card: a més de continuar amb les seccions que s’havien iniciat l’any anterior i crear-ne algunes de noves, hi va haver un canvi d’actitud i un començament de maduració dels qui treballàvem habitualment en la publicació llorencina, que es va perllongar al llarg dels anys.
Per començar, els Editorials ja no només parlaven de la revista –que també–, sinó que es plantejaven qüestions relacionades amb la persona i l’entorn: la llibertat, el consumisme, la necessitat de pensar pel nostre compte i actuar… A vegades se suposava que era la revista la que pensava en veu alta; altres, es llançaven preguntes a l’aire que intentaven remoure en certa manera la consciència dels lectors.
De mestres i alumnes
Tomàs Bauzà m’ha fet arribar un article sobre el paper dels mestres, que he trobat ben interessant. Jo m’he limitat a traduir-lo:
Dijous passat, Yolanda Barcina, exbatlessa de Pamplona i expresidenta de Navarra, va pronunciar el seu discurs d’ingrés a la Real Academia de Farmacia i em va cridar l’atenció que començàs la seva intervenció amb un text que em resulta especialment emotiu: la carta d’Albert Camus al seu mestre Louis Germain, el professor de l’escola pública del carrer Aumerat, a Alger, que havia descobert el seu talent i l’havia impulsat a desenvolupar-lo quan encara era un nin. Va escriure la carta el 1957, després de la concessió del Nòbel, i en ella afirma que té el deure d’expressar la seva gratitud a dues persones: la seva mare i el seu mestre. Curiosament, Camus havia rebut el premi de l’Acadèmia sueca amb una mescla d’escepticisme i menyspreu i, quan li comunicaren la notícia, se’n va anar a fer una copa amb els seus companys de la Resistència a la casa de la seva col·laboradora i amiga Jacqueline Bernard. Quan li demanaren de què faria el discurs, l’autor de L’estranger va citar, irònicament, les paraules de l’Eclesiastés: “Tot ve de la pols i tot acaba a la pols”. Continua