La glosa de Maribel Servera (150)

Sant Llorenç
A mercè d’aquesta tromba
la terra perd el govern,
quan el cel torna l’infern
i un cotxe torna una tomba.
Com si es tractàs d’una bomba,
tot ho arrasa, un torrent.
Tot s’ho endú en un sol moment:
cotxes, vides, temps, paisatge…
Tot s’ho endú… Manco el coratge
del poble i la seva gent.

Mots perduts: darreria

Poques coses resulten tan gratificants com les aportacions dels lectors. En Pau suggereix, d’una vegada, dos nous mots perduts.
Cal recordar que el concepte “mot perdut”, com moltes altres coses, és elàstic. Potser perdut per una determinada generació o familía i per altres no. Per a les persones grans, sen sentit de segon plat, és encara un mot ben viu.
Vegem el diccionari Alcover-Moll: Continua

Mots perduts: esbaldir/esbandir

Caçar mots perduts es pot convertir en una aventura. Es tracta d’escoltar la parla persones de certa edat i quan diguin un mot poc usual, jas!, un a la borsa!. A n’aquest el caçà na Caterina, es coltant una recepta de cuina “…i quan estigui ben esbaldrit…”.
Vegeu el que mostra aquesta meravella de MN. Alcover i F. de B. Moll: Continua

Mots perduts: Recordar cançons

Encara hi ha gent de certa edat que gaudeix de recordar velles cançons i acudits que havia sentit d’altres persones. Son vestigis d’una època perduda. D’aquella en que s’exercitava la memòria, ja fos per obligació (a l’escola) o per necessitat (ho hi havia ni els coneixements ni les tecnologies actuals).

Vet aquí algunes cançons (relatives a pomes) que recorda en Jaume “Garbeta”. Continua

Mots perduts: ascendència

Realment no és un mot perdut, en tot cas un mot trastocat.
Va ser parlant de les posaderes quan, n’Antoni “Cus”, va fer referència a l’amo en Pedro de Son Pou, i a la seva “ascendència” sobre la pagesia manacorina (“Ben vestit, sempre amb traje de llista arribava als abeuradors i allà hi deia la seva, tothom l’escoltava… lo que deia l’amo en Pedro, anava a missa!”) Continua

Mots perduts: l’art de dir

Fa temps vaig tenir un professor que assenyalava: “ben dit, tot es pot dir”. I justament a l’art de dir vull fer avui referència. Es un diàleg entre l’amo en Joan “Macet” (padrí d’en Jaume “Garbeta”) i don Joan “Sitges” (també conegut a nivell local com “El capellà sobrassada”). Els “Manaments de l’església” segons l’amo en Macet, als que el capellà responia amb pacient benevolència: macet, macet…  Continua

Mots perduts: quesvulla i d’ací la

Aquests mots es poden plantejar com a exemples de l’evolució en l’ús habitual de la llengua.
Els recordo perquè em varen impactar (com determinars olors i costums vitals de la casa, com, per exemple, entrar i treure la somera de la boal que hi havia al fons del corral, passant pel bellmig de la casa sobre un centrat empedrat que partia amb dos l’habitual trespol de calç i grava de la casa) quan essent adolencent, per anar a l’Institut de Manacor, vaig fer una any de posada a casa dels oncles, ja vellets, de ma mare, Biel i Rosa. Ell era el germà major del meu padrí Miquel “Coveta”, nascut el 1.888.
Tenc dubtes del primer, però a la segona elocució, mai més l’he tornada sentir.

El DCVB en diu: Continua

Mots perduts: albarda, beaces…

Altres vegades s’ha comentat, el que manté la pervivència (de mots, costums, creences, eines, instruments…) n’és la seva utilitat. Una vegada desaparegudes les bísties com ha element generalitzat de feina, bona part dels ormejos del guarniment deixen d’usar-se i es perd el mot.  Com exemple aquests d’avui que, de passada, esmentà en Jaume “Garbeta” l’altre dia al recordar la cançó. Continua

Mots perduts: tafarra

Realment no és perdut del tot. Adesiara en diem tafarra a una cosa mal feta, maldestra, allò que s’acostuma a fer amb doblers i sense gust. Vaja tafarra!!

Però en Jaume “Garbeta” la recordava d’una cançó popular i havia de ser un altre el significat (Si me quieres, te quiero/ compra’m un ase / albardans i beaces / cingle i tafarra). Certament tafarra havia de ser, també una altra cosa. Continua