El més preuat
El mobiliari no hi és.
La casa és buida, enfangada.
El pas de la torrentada
tot ho ha deixat malmès.
La gent, de cop, no té res;
sols una història esvaïda. Continua
El més preuat
El mobiliari no hi és.
La casa és buida, enfangada.
El pas de la torrentada
tot ho ha deixat malmès.
La gent, de cop, no té res;
sols una història esvaïda. Continua
Poques coses resulten tan gratificants com les aportacions dels lectors. En Pau suggereix, d’una vegada, dos nous mots perduts.
Cal recordar que el concepte “mot perdut”, com moltes altres coses, és elàstic. Potser perdut per una determinada generació o familía i per altres no. Per a les persones grans, sen sentit de segon plat, és encara un mot ben viu.
Vegem el diccionari Alcover-Moll: Continua
Caçar mots perduts es pot convertir en una aventura. Es tracta d’escoltar la parla persones de certa edat i quan diguin un mot poc usual, jas!, un a la borsa!. A n’aquest el caçà na Caterina, es coltant una recepta de cuina “…i quan estigui ben esbaldrit…”.
Vegeu el que mostra aquesta meravella de MN. Alcover i F. de B. Moll: Continua
L’ordinador
Ja sé que és l’evolució
i entenc que és una gran eina.
Però jo avorresc fer feina
davant un ordinador:
estar asseguda a un racó
una hora rere una altra hora, Continua
Encara hi ha gent de certa edat que gaudeix de recordar velles cançons i acudits que havia sentit d’altres persones. Son vestigis d’una època perduda. D’aquella en que s’exercitava la memòria, ja fos per obligació (a l’escola) o per necessitat (ho hi havia ni els coneixements ni les tecnologies actuals).
Vet aquí algunes cançons (relatives a pomes) que recorda en Jaume “Garbeta”. Continua
Així de fàcil!
Quin plaer poder sentir
un jove que és de Sevilla,
que fa un any que viu a l’illa
i xerra en bon mallorquí. Continua
Víbores
El dimoni els ensinistra?
Llucifer els paga un sou?
Ja no me ve gens de nou
dubtar d’una altra ministra! Continua
Es com els altres mots de la pagesia. Al desaparèixer la feina, el mot per utilitat i, a la llarga desapareix. Encara són vives les darreres generacions de missatges o d’amos que havien tengut missatges; però això s’acaba… Continua
Realment no és un mot perdut, en tot cas un mot trastocat.
Va ser parlant de les posaderes quan, n’Antoni “Cus”, va fer referència a l’amo en Pedro de Son Pou, i a la seva “ascendència” sobre la pagesia manacorina (“Ben vestit, sempre amb traje de llista arribava als abeuradors i allà hi deia la seva, tothom l’escoltava… lo que deia l’amo en Pedro, anava a missa!”) Continua
Fa temps vaig tenir un professor que assenyalava: “ben dit, tot es pot dir”. I justament a l’art de dir vull fer avui referència. Es un diàleg entre l’amo en Joan “Macet” (padrí d’en Jaume “Garbeta”) i don Joan “Sitges” (també conegut a nivell local com “El capellà sobrassada”). Els “Manaments de l’església” segons l’amo en Macet, als que el capellà responia amb pacient benevolència: macet, macet… Continua
La injustícia
Valtònyc en llibertat!
Bèlgica no l’extradita
i amb això desacredita
els jutges d’aquest Estat,
un sistema empastifat
que no és just en cap judici. Continua
Una altra de les deixes de la família de Santa Ponça (així eren coneguts, pels meus padrins carrioners, la família dels oncles Gabriel i Rosa), i de banda les dues assenyalades anteriorment, va ser la locució “a part o banda” Continua
Aquests mots es poden plantejar com a exemples de l’evolució en l’ús habitual de la llengua.
Els recordo perquè em varen impactar (com determinars olors i costums vitals de la casa, com, per exemple, entrar i treure la somera de la boal que hi havia al fons del corral, passant pel bellmig de la casa sobre un centrat empedrat que partia amb dos l’habitual trespol de calç i grava de la casa) quan essent adolencent, per anar a l’Institut de Manacor, vaig fer una any de posada a casa dels oncles, ja vellets, de ma mare, Biel i Rosa. Ell era el germà major del meu padrí Miquel “Coveta”, nascut el 1.888.
Tenc dubtes del primer, però a la segona elocució, mai més l’he tornada sentir.
El DCVB en diu: Continua
Altres vegades s’ha comentat, el que manté la pervivència (de mots, costums, creences, eines, instruments…) n’és la seva utilitat. Una vegada desaparegudes les bísties com ha element generalitzat de feina, bona part dels ormejos del guarniment deixen d’usar-se i es perd el mot. Com exemple aquests d’avui que, de passada, esmentà en Jaume “Garbeta” l’altre dia al recordar la cançó. Continua
Realment no és perdut del tot. Adesiara en diem tafarra a una cosa mal feta, maldestra, allò que s’acostuma a fer amb doblers i sense gust. Vaja tafarra!!
Però en Jaume “Garbeta” la recordava d’una cançó popular i havia de ser un altre el significat (Si me quieres, te quiero/ compra’m un ase / albardans i beaces / cingle i tafarra). Certament tafarra havia de ser, també una altra cosa. Continua
N’Antoni que, com ja hem dit altres vegades té la memòria llarga, gairebé s’aixecà de la cadira alhora que deia, “en tenc un!. Bordo. Tenia un tio que havia estat dels exploradors i en parlava del bordo…”.
A la imatge, descomptant els músics, tots els exploradors, en porten. Continua