Arxiu d'etiquetes: De París

Dues efemèrides i dos instruments

Publicat el per
Respon

11 de maig de 2021

Fa 40 anys, l’endemà de l’elecció de Mitterrand, que moria Bob Marley. Jo en tenia 13 i me’n record perfectament. El comprava, l’escoltava, el ballava, sense saber que fumava porros i que intentà, sense èxit, apaivagar els odis mortífers encapçalats per dos bàndols nacionals. Simbòlicament, sí que ho aconseguí, fent que els líders dels dos partits jamaicans es donassin la mà damunt el seu cap durant un concert. Avui, al seu país, a la seva illa, la violència no ha minvat: aquest instrument utilitzat a l’època de l’esclavatge, s’aplica, entre altres, als homosexuals. No tothom ha assimilat Sant Pau: «Senyor, feu de mi un instrument de pau.»

Centenari de Jordi Pere Cerdà

Publicat el per
Respon
Vaig tenir la sort de sentir-lo parlar i dir els seus propis poemes al Centre d’Études Catalanes de París d’ara no record quin any ni on tenc la plagueta (en dec tenir un centenar) on en vaig deixar constància al meu diari manuscrit, que duc dia sí i dia també com d’altres duen xigarrets o copes i del qual vaig penjar aquí mateix un fragment, sens dubte massa llarg per al lector de card.cat, corresponent al meu primer confinament a Sanllo). El presentà Marie-Claire Zimmermann  (amb qui vaig seure a l’autocar que ens duia de València a Gandia pel sisè centenari del naixement Ausias March (1997), consolant-la pels atacs indirectes que li acabava de fer en un diari Joan Ferraté,

De Paris: Armistici i salvació

Publicat el per
Respon
Avui, dia de sant Martí, l’antic soldat hongarès de l’Imperi romà que a Amiens xapà la seva capa per compartir-la amb un pobre, coincideix amb l’armistici de la Primera Guerra Mundial. El 2018, al cementeri del Père-Lachaise, vaig assistir a un centenari memorable, un espectacle nocturn, amb els murs del camp sant com un llibre gegant amb TOTS els noms dels poilus (peluts: dins les trinxeres no s’afaitaven) o com una pantalla de pedra reflectint moments històrics. Avui, dos anys més tard, per al 102è aniversari, el president Macron ha fet entrar l’escriptor i soldat de la guerra de 14, Maurice Genevoix, al Panthéon, aquella església desacralitzada consagrada al descans dels GRANS HOMES.
Ahir també, el nom de Marcel Pinte ha estat inscrit damunt el monument als morts d’Aixe-sur-Vienne, devora Limoges. Durant la guerra, aquest combatent mort a l’edat de SIS anys, madurat abans d’hora, havia après tot sol el llenguatge morse, i portava missages dins la camisa al maquis per al  centre de resistència creat per son pare.

Continua →

De Paris: De finestres i jaquetes

Publicat el per
Respon

De finestres i jaquetes

Començaré amb una obertura, un respirall per aquests temps que no corren. Temps d’enclaustrament, però amb finestrons a cada cel·la, llindars per excel·lència entre els mons interior i exterior, o viceversa. I acabaré amb peces de vestir com un pont entre el passat i el present.

LES FINESTRES

Aquell que mira a defora a través d’una finestra oberta mai no veu tantes coses com aquell que mira una finestra tancada. No hi ha cap objecte més profund, més misteriós, més fecund, més tenebrós, més enlluernador que una finestra il·luminada amb una espelma. Allò que podem veure al sol és sempre menys interessant que allò que passa darrera els vidres. Dins aquest forat negre o lluminós viu la vida, somia la vida, sofreix la vida. Continua →

De Paris: Solixent parisenc

Publicat el per
Respon

 

LA POSTA DE SOL ROMÀNTICA

Que ho és de bell el Sol quan ben fresquet es lleva
llançant-nos el Bon dia com una explosió!
– Benaurat qui podrà saludar ple d’amor,
més gloriosa que un somni, la posta seva!
Jo me’n record…! Flor, font, solc –ho he vist molts de pics–
desmaiant-se al seu ull com un cor que batega…
– Moguem vers l’horitzó, és tard, ràpida brega
per poder atrapar almenys un dels seus raigs oblics!
Debades perseguesc el Déu quan es retira;
la irresistible Nit el seu regne estira,
negra, humida, funesta i plena de calfreds;
una olor de tomba per les tenebres flota,
i ran de l’aiguamoll, amb por, la meva pota
calàpets imprevists aixafa i llimacs freds.

Charles Baudelaire

Continua →

De París. De Ses Sitges d’avui a l’Alemanya d’ahir

Publicat el per
2

De PARÍS

Iniciï avui aquesta nova secció que esper poder dur a terme amb periodicitat setmanal (i, sempre que hi pensi, el dimecres entre les 14 i les 16h). És possible que de vegades parli de Sant Llorenç (hi acab de passar sis mesos seguits, cosa que no s’esdevenia des del 1998) o d’altres llocs del planeta. En aquests casos, l’escrit no parlaria (gens o gaire) de París, però sí que vindria sempre de París, com els nins (i les nines, que llavors m’atupen!).

                                                                                              Jaume Galmés

  1. DE SES SITGES D’AVUI A L’ALEMANYA D’AHIR

El text de Guillem Pont aparegut a card.cat a les deu del dematí del 20 d’aquest mes (1), o sia una hora després d’haver tornat del nostre passeig on em fotografià davant la casa natal de Salvador Galmés (aclarint-me que amb tota probabilitat degué néixer a la finestra que hi ha a l’esquerra del portal), aquest text, em deman, si, conscientment o no, té a veure amb la nostra passejada.
Aquell diumenge m’havia mostrat i demostrat que les ovelles també eren “humanes”, ja que de la seva guarda n’hi hagué que preferiren la verdesca fresca a la civada collida feia temps; aquell mateix dia, a l’escrit esmentat, qualifica, al seu torn, els humans d'”irracionals”. Continua →