En un viatge en cotxe de Barcelona a Girona vaig sentir a parlar per primera vegada de la ‘síndrome de la Moncloa’. Qui ens ho relatava gaudia de la màxima credibilitat, però l’anècdota resultava tan al·lucinant que, encara avui, dubto si el vaig escoltar bé. El narrador, Miguel Herrero y Rodríguez de Miñón, assegurava que tots els presidents de govern espanyol patien d’un progressiu allunyament de la ciutadania i el món real, i acabaven sent segrestats per estranyes obsessions. Continua
La paciència d’una illa
Respon