Acabada l’acció, la feina, la utilitat, desapareix el mot.

L’amo en Pep “Comís”, es saig, va ser el darrer (Sant Llorenç, ?-1981). Els vespres, en la primera fosca, sobre una vella bicicleta trescava cornalons per, a toc de tambor o corneta, informar sobre les novetats de la vila. Tant era per iniciar el períde de recaptació de contribucions, com per informar que s’havia trobat un rellotge -o qualsevol altra objecte, a la plaça.
Val a dir que l’ús dels dos instruments diferenciava el contingut del missatge; més oficial o més de temes varis. Continua →

De tots els mots pendents de publicar que han anat aportant persones diverses, el més “pasqual” -anyell a banda, ja assenyalat- ha estat “tallucar” o l’art de fer el tradicional frit de me.

Bona part de les tradicions, i no sols les culinàries, arrelen a la família. Hi ha moltes maneres de fer un frit de pasqua. Uns són més oliosos i altres manco, un són de talladons petits i altres de tallades més grosses, n’hi ha que hi posen molta verdura i altres molta patata, uns més coents i altres amb molts d’alls…hi ha de tot! Continua →

Ho recordava Maturana, “en la reflexió s’aprèn. I com s’aprèn?, reflexionant, fent amb altres”. Aquest “fer amb altres” és una de les característiques dels “mots perduts”; com també ho són: la constatació de que, en general, anam, perdent o si més no  canviant vocabulari; que quan dues llengues conviuen la poderosa s’imposa a la feble; i que les paraules es mantenen vives en funció de la seva utilitat.
I tot sobre una clara safata ideològica: una llengua, en el nostre cas la llengua catalana, és molt més que una simple eina de comunicació com assenyalen tots els científics de tot el món que treballen la qüestió. Continua →

Es ben viu en l’entorn pagès, sense anar més lluny ahir mateix va sorgir en una conversa normal (“Ara deixaré l’andana i ja la faré en tornar…”).
Però amb la desaparició dels pagesos també desapareixen els mots que aquests utilitzen.
És un altre d’aquells mots polisèmics que segons l’entorn tenen un significat o un altre de ben diferent.
Es destaca en negreta el més habitual del nostre entorn. Continua →

Segurament és un mot ben conegut per la gent de la mar.
Els qui som de terra endins si el coneixerem és per la segona de les accepcions: “el sents quin escandall que fa?” referit a una persona que xerra fort, que el senten de lluny. Continua →

A vegades interioritzam mots de forma incorrecte si mes no relativament. Tal és el cas de pasquí.

Quan a Sant Llorenç hi havia dos cinemes -implicava entreteniment social els dissabtes i diumenges en els dos, dimarts en el Cine Ideal i dijous a la Sala Rigal-, per anunciar noves películes entregaven un “pasquí”, un petit cartell amb un dibuix a colors i amb els crèdits del film.

Segons el diccionari realment s’adaptava més al concepte de cartell que no al de pasqui, però a l’entorn local, seguint la traducció castellana, l’anomenàvem pasquí. Un altre dels nombrosos castellanismes.. Continua →

A vegades, persones diverses, suggereixen un mateix mot d’aquells que van perdent l’ús habitual.
En negreta s’assenyalen les accepcions més habituals del nostre entorn.
Podria ser, aquest mot, un altre exemple de la força transformadora del castellà sobre la llengua pròpia.

Continua →

En el nostre entorn en deiem “llévets” com a Menorca. En altres indrets, com la zona de migjorn, en diuen “!llevadors”

Segurament és una adaptació del llenguatge. Quan en comptes de tenir ferros disposaren de fogons s’apliacà el nom a l’eina, -en aquest cas un petit drap reforçat, amb varies capes de tela- que tenia la mateixa utilitat. Continua →

El joc del mots perduts aiximateix dona per molt. El mot d’avui, més que perdut era, en el meu cas, dosconegut. (O millor, no recordo haver-lo sentit mai)

Coneixença, variants, desenvolupament, substitucions, localismes… tot un apassionant oceà.

Continua →

Aquesta aportació és singularment interessant. Mostra de quina manera els mots evolucionen. En el cas present agafa força una de les accepcions i minva l’ús de les altres.

Tant insultar com escometre -mot ja comentat-, en sentit de moure conversa o desig d’interactuar amb altres persones s’ha anat substituit normalment per “saludar”, també correcte i més semblant a l’ús castellà. (I més encara si era, com en el cas d’insultar, un mot propi de conversa vulgar i limitat a l’entorn concret de Mallorca)  Continua →

A vegades utilitzat, en la segona accepció, com a sinònim de trull. Mot encertat per al present Dijous Jarder.

També s’emprava per assenyalar “idees desraonables” i coses mal fetes. Continua →

Un mot ben xulo, diferencial, amb ny i d’aquells locals que encara no surten en el diccionari normatiu.
Es podria dir que té un valor singular, fossilitzat… Continua →

Encara que pugui semblar una altra cosa, cert és que, de cada dia,  anam a millor. Sortosament avui ningú ja no ha de mirar l’arrós abans de posar-lo a l’olla per si un cas hagués aplegat fraró. Continua →

Per aquí ho deiem així, el diccionari remet a “afollar” que, a nivell de pronúncia, resulta ben semblant.
Es clar que si vas a la plaça i parles de follar, la gran majoria entendrà el que abans s’anomenava boixar -segons l’Alcover-Moll “Conèixer carnalment (Mall.)”-. (També potser algú recordi el conegut llibre de Bel Olit “Follem?”). Però…la proposta, el mot perdut és una accepció diferent. Continua →

No totes les paraules disposen d’una mateixa atracció. Particularment m’agraden les paraules amb “x” i també les que disposen de certa aura de localisme.

La que es presenta avui no és perduda, encara s’usa, però…és tan nostra! (Ni el normatiu la recull) Continua →

Temps de fred i de camilla. En un llarg període de temps, el braser  de la camilla es nodria de caliu, en contraposició als actuals elèctrics
Fins i tot hi havia cases que disposaven d’un “dimoni” -que també, com es mostra, tenia una altre concepte i funció- una peça cilíndrica de ferro foradat amb petites cames que servia, específicament, per fer caliu per posar en el braser. Així es gastava el mínim, però suficient combustible, normalment petits tions i clovelles d’ametla. Continua →

Mot ben escaient per a la festes nadalenques on, en general, de banda torrons, es menja més i més fort del que sol ser habitual.
Es clar que es pot estar ben sadoll, referit al menjar i, alhora, ben mancat d’altres desitjos.

De banda la substitució del mot per altres més “fins”: fart, rodó, satisfet… s’ha de fer referència al costum, també perdut, de pegar grans panxades (Hi havia qui, el dia de matances, per exemple, es podria menjar tres o quatre plats d’arròs abans d’encetar l’aguiat). Continua →