Arxiu de l'autor: Josep Cortès

Això era… i no és (XI)

Publicat el per
Respon

La majoria de les famílies benestants del poble vivien en el carrer Major, però en el del Pou també n’hi havia algunes que ho eren: els Cladera, propietaris de Son Pontet i emparentats amb els de Sos Ferrers, que, segons Miquel Pont, vivien a la casa que avui habita Joana Domenge; don Domingo Femenies, també emparentat amb els propietaris del molí d’en Bou; i Gabriel Carrió, secretari de l’Ajuntament.

Mirant des de la banda del llevant, el primer edifici obert al públic que hi havia en el carrer del Pou era el molí d’en Ros, propietat de Gabriel Carrió, que durant molts anys va esser secretari de l’Ajuntament i és un dels tres Fills Il·lustres que té el municipi. Quan ja va deixar de funcionar com a molí, n’Antoni Llull, gendre seu i director de l’oficina de la Caixa en el poble, el va convertir en habitatge. Continua →

Quaranta anys de democràcia municipal (III)

Publicat el per
Respon

A la següent reunió, el 28 de gener, en Mateu Girart va voler una nova votació per decidir el cap de llista, ja que considerava que hi havia hagut molt poca diferència entre ell i en Joan Riera; la férem i va guanyar per onze vots a tres; n’Antònia Melis va declinar formar part de la candidatura, per raons professionals, digué. També s’acordà el nom del grup (GISLL) i es nomenà Bartomeu Domenge Amer com a representant davant la Junta Electoral Provincial i Josep Cortès Servera davant la Junta Electoral Comarcal. Així mateix, es decidí assistir a una reunió per tal de formar part d’una possible federació de grups independents, a la qual hi participarien gent de 24 pobles de la Part Forana de Mallorca, representats per Josep Estelrich (Petra), Bernardí Amengual (Inca), Miquel Riera (Felanitx), Josep Cortès (Sant Llorenç) i Mateu Morro (Santa Maria). Continua →

Això era… i no és (X)

Publicat el per
Respon

La plaça de l’Església també ha tengut diversos noms d’ençà que es va establir, el 1905. Primer es va dir la plaça Nova, en contraposició a la Vella, que hi havia, com s’ha esmentat abans, a l’encreuament entre els carrers Major i Sant Llorenç/Fermesa; el 1932 la rebatiaren com plaça de la República, denominació que el novembre de 1936 canviaren per plaça del General Franco; finalment, l’abril de 1980 li posaren el nom actual, plaça de l’Església.

Al fons de la plaça, a l’esquerra, hi havia dos establiments públics propietat de la mateixa família, els “Corem”: un casino i una barberia, tots dos oberts el 1944. El casino va tenir diversos casiners, però la barberia la portaven en Pep “Corem” i n’Antoni Ballester, el “Sord”. Posteriorment, quan tancaren la barberia, tota la planta baixa es va dedicar a bar i li posaren com a nom les inicials dels dos propietaris VB (Vaquer-Ballester). Continua →

Vota el Partit Popular

Publicat el per
2

Tal com ho vaig fer el 2015, ara que ha començat una campanya que en dos mesos abastarà fins a sis eleccions (Congrés, Senat, Parlament, Consell, Estrasburg i Ajuntament), vull aprofitar l’avinentesa per recomanar de bell nou el meu vot, així que…

Si consideres que la teva llengua –el català– s’ha de situar en un pla inferior a la castellana en tots els àmbits: escola, institucions, empreses…

Si estàs jubilat i t’és igual si la teva pensió perd poder adquisitiu; o si fas feina i opines que el salari mínim és massa alt i convendria baixar-lo per tal de poder rescatar bancs o autopistes en quebres… Continua →

Quaranta anys de democràcia municipal (II)

Publicat el per
Respon

De les altres candidatures no en parlaré perquè no dispòs de suficient informació per contar la manera com s’organitzaren, però sí de la del Grup Independent de Sant Llorenç, ja que jo n’era el secretari i el seu representant davant la Junta Electoral de Manacor, per la qual cosa apuntava en una espècie d’acta informal tot el que es tractava a les nombroses reunions que duguérem a terme.

El Grup Independent de Sant Llorenç va néixer a l’entorn del grup de joves que editaven la revista Flor de Card. De fet, gairebé un any i mig abans de què se celebrassin, el desembre de 1977, ja vaig publicar un article sobre les eleccions municipals i al llarg de 1978 i 1979 també en publicarien Ignasi Umbert, Guillem Pont, Guillem Soler, Antoni Sansó, Gaspar Soler… a més de nombrosos editorials, portades i un monogràfic –el març de 1979–, amb una enquesta a totes les candidatures, exceptuant UCD, que no va voler contestar. Continua →

Això era… i no és (IX)

Publicat el per
Respon

El carrer de Sant Llorenç, com s’ha dit, és un dels cinc més antics del poble. En els seus inicis era més curt, ja que només anava de la plaça Vella fins al carrer del Pou –que encara no arribava a la plaça de l’Ajuntament–. Segons Jaume Salas[1], el 1780 ja s’havia allargat una illeta, fins el carrer del Clavell. Al llarg dels anys ha tengut diversos noms: el primer, “de les Parres” (moltes cases de Sant Llorenç tenien una parra a la seva façana; la darrera va esser la de na Bàrbara “Quarta”, al carrer del Pou) i després, durant la República, García Hernández (un militar republicà que va encapçalar la Revolución de Jaca, el 1930); el 1936 recuperà el que tenia abans i encara ara té. Popularment, en el primer terç del segle passat fou conegut com “el carrer del Foc”, perquè hi vivien moltes jovençanes i els pollastrells s’hi passejaven per veure-les; crec que aquest nom mai no va esser oficial. Continua →

Això era… i no és (VIII)

Publicat el per
Respon

A la primera casa del carrer Santa Maria de Bellver (que, com s’ha esmentat, primer es va dir “de la Fosca”, més tard, “de la Fermesa” i després del cop d’estat, “Primo de Rivera”), a mà esquerra hi havia un portal que donava al casino de cas Pinxo, per on, encara que avui sembli estrany, hi entraven les dones, que s’asseien a un quartet que hi havia al fons, a mà dreta, separades dels homes. Aquest costum de què els casinos tenguessin un espai reservat per a les dones, estava bastant estès en el poble; també, que a l’església les dones s’asseiessin a l’esquerre i els homes a la dreta i tampoc no fa molts anys que, en els funerals, homes i dones passen per davant tots els parents del difunt, ja que abans només donaven el condol als del mateix sexe. Parlant de reservats, els casinos també solien tenir un quartet discret –però que tothom conexia– on es jugava a cartes, en els temps en què aquests jocs estaven prohibits. Continua →

Quaranta anys de democràcia municipal (I)

Publicat el per
Respon

Aquest mes d’abril fa quaranta anys que se celebraren les primeres eleccions municipals després de la dictadura franquista, que les havia eliminat del panorama polític durant gairebé 43 anys. En aquells anys foscs, els batles eren nomenats pels governadors i eren ells els qui triaven els regidors, que sovint sorgien de les pròpies amistats o dels grups de pressió que aleshores hi pogués haver en el poble, encara que la Llei de Bases de Règim Local de 1945 assenyalàs que havien de sorgir de tres grups: el terç familiar, format per caps de família, sempre homes; el terç sindical, agafat del Sindicat Vertical franquista, aleshores l’únic autoritzat; i el terç d’entitats, format per homes provinents d’entitats econòmiques, culturals i professionals del municipi. El batle havia de sotmetre aquests nomenaments al governador, que normalment hi donava el seu vist-i-plau. Continua →

Això era… i no és (VII)

Publicat el per
1

Per aquest capítol hem comptat també amb la informació oral de Magdalena Sansó, “Pisca”

A ca na Baiona, confrontant amb l’Espai36, durant la segona dècada del segle passat hi havia la sala Vella, a una dependència de la qual hi feia escola Antònia Campins. En el primer pis, durant un temps hi va tenir la seu la Falange, que va arribar a comptar amb 297 afiliats només a Sant Llorenç, sense incloure-hi els carrioners.

On avui hi ha Sa Nostra hi havia la sabateria de Francesc “Pocapalla”, pare d’en Paco “Punta”, que anys més tard també en posaria una altra al carrer del Puig. Continua →

Això era… i no és (VI)

Publicat el per
Respon

A l’altra banda del carrer, confrontant amb el casino de Can Salvador, hi havia el forn “de les pedres llises”, que portava Miquel Caldentey, “Pioro”. Rebia aquest nom per les grans pedres que conformaven el llindar de l’entrada, que estaven ben polides de tant trepitjar-les.

Al seu costat, on avui hi ha l’hotelet de Can Solaies, en Joan “Solaies” hi tenia una barberia. El seu fill Miquel feia de caminer, un ofici, creat el segle XVIII, que s’encarregava de mantenir les carreteres en bon estat.

La casa següent era d’Antoni Sureda Salas “Lucio”, pare del que va esser batle de Sant Llorenç entre el març i el juliol de 1936, per la qual cosa fou empresonat durant poc més de tres anys. A caseva venien graneres i altres objectes de corda i espart, a més de calç per emblanquinar, ja que aleshores no s’usava emprar la pintura per a les parets. Els “Teulers” o “Lucios” i els “Solaies” eren dues famílies que s’alternaren en la direcció de la banda de música entre 1887 i 1975, quan passaren la batuta a Francesc Sapiña. Continua →

Això era… i no és (V)

Publicat el per
Respon

A la darrera casa d’aquest tram de carrer hi havia un casino que abans de la República van portar en Llorenç “Pistola” i na Bet “Busca”, els meus padrins materns. Després el va dur Miquel Riera Parera “Cucaiada”, que fou afusellat pels franquistes l’11 de maig de 1937; l’edifici era propietat del seu cunyat Càndid Jover, del qual rebia el nom de Can Càndil i fou la seu d’Esquerra Republicana, partit al qual tots dos hi estaven afiliats. Al primer pis, durant els anys posteriors a la Guerra, la Falange hi va tenir un magatzem, on hi guardava mobles, quadres i diversos símbols del partit. Darrere en “Cucaiada” el va dur en Miquel “Madona”, que estava casat amb na Francesca “Mena”, per la qual cosa la gent el coneixia com ca na Mena. Avui hi té una oficina el banc de Santander. Continua →

Això era… i no és (IV)

Publicat el per
1

En el número 15 del carrer Major, avui propietat de Jaume Salas, hi havia la botiga de ca’l sastre Serrano, que també venia teixits. Quan se’n va anar a Cala Rajada, on posteriorment el seu fill construïria dos hotels (el Clumba i el Serrano), va passar a esser ca n’Anita, dedicada també a la confecció i venda de teixits.

A la següent, durant la República, hi tenia estada el casino de Can Tenjó i, quan el tancaren, abans de la Guerra, obriren el forn de Can Ramon, que més tard passaria al cap de cantó on encara ara està. El forn el va obrir en Miquel Pont, pare del Miquel Pont que em fa de guia en aquests articles, i li posaren aquest nom perquè el seu germà nomia Ramon. Quan el traslladaren al cap-de-cantó actual, en Pep Fuster “Xim” hi va posar una altra botiga de roba que portava amb la seva dona Àngela “Milorpa”. El fet que a cases confrontants hi hagués dues botigues dedicades a la venda de teles i teixits, va fer que en Pep “Xim” i en Serrano mantinguessin una dura competència que, en certs casos, va superar l’aspecte comercial. En Pep “Xim”, durant la dècada dels anys quaranta, va presidir el Cardassar i per tal de recollir fons va dirigir algunes sarsueles, cantades i interpretades per llorencins: “La tabernera del puerto”, “Doña Francisquita”, “El tio Pep se’n va a Muro”… Continua →

Això era… i no és (III)

Publicat el per
2

A l’altra banda del carrer Major, en el número 2, hi havia la botiga que portaven Mateu Domenge i la seva dona, Joana Adrover, des de començaments dels anys cinquanta fins que es jubilaren. Aquesta botiga era coneguda com “ca s’Escolà”, perquè l’amo en Mateu va esser l’escolar major de l’església llorencina durant 20 anys, des del 1954 fins el 1974. Durant aquest temps, va esser la mà dreta dels rectors Melcion Llull i Llorenç Perelló i va deixar el càrrec quan Joan Rosselló va prendre possessió, tot i que continuà col·laborant amb la parròquia, tocant les campanes i custodiant les claus de l’església[1]. Abans d’ell, l’escolà major havia estat l’amo de Son Foradat, que tenia una fusteria al carrer Nou. Continua →

Això era… i no és (II)

Publicat el per
Respon

El primer indret que trobam al carrer Major és el “teulado”, un mot que el diccionari Alcover-Moll només recull en la seva accepció femenina, però que a Sant Llorenç sempre se l’ha conegut així. Aquest nom, a més, té una altra curiositat derivada de la seva etimologia, ja que no tenia teules, com seria d’esperar, sinó un terrat, al qual només hi tenien accés els propietaris de la casa que hi confrontava.

Fins el 9 de setembre de 1905, en què s’obrí el carrer de la Mar, la plaça de l’Església només era un eixamplament del carrer Major[1], i fou probablement aleshores quan es construí el teulado, un espai cobert semblant a l’actual que donava aixopluc als placers que venien a fer mercat els diumenges de matí. Fou construït per Gabriel Carrió “des Molí”, que durant molts anys va esser secretari de l’Ajuntament i que fou nomenat Fill Il·lustre el 14 de setembre de 1951. Continua →

Això era… i no és (I)

Publicat el per
Respon

Deia Rafel Ferrer Massanet, en el seu llibre “Manacor, de la pedra a la paraula“, que: “els noms aguanten més que les pedres, perquè les pedres arriben a esmicolar-se mentre els noms perduren al llarg de la història (…); els noms, per a un poble, han arribat a esser l’única herència clara”. Tenc aquest libre, editat per la Caixa l’any 1980, i que compta amb unes magnífiques il·lustracions d’Andreu Llodrà Quetglas, però, a dir ver, feia molts anys que no l’obria. La cita l’he recuperada del llibre “Manacor viu”, de Sebastià Sansó, editat l’any passat i que es presentarà a Sant Llorenç el vinent 29 de març, a l’Espai36. En aquest llibre, en Sebastià dedica un bon nombre de pàgines a Sant Llorenç, ja que el nostre poble i el seu han compartit la mateixa història durant gairebé set segles, fins el 1892, en que optaren per a què cadascú prengués pel seu vent; si us interessa el nostre passat, us el recoman. Continua →

Això és periodisme?

Publicat el per
3

Aquests dies, cercant informació per al llibre sobre la torrentada, he tengut ocasió de parlar detingudament amb David Robinson, marit de Joana Lliteras i pare d’Arthur i Úrsula Robinson, que es veieren afectats per la inundació: Joana i Arthur perderen la vida i Úrsula va aconseguir salvar-se gràcies a l’ajuda que li prestà Daniel Thielk. La seva història s’explicarà de manera exhaustiva en el llibre, però, en resum, els fets foren els següents:

Joana se n’anava de Manacor sa Capdepera i, per tal com la rotonda d’on parteix la carretera de Son Carrió estava tallada, va haver de creuar el poble de Sant Llorenç. Tot just després del pont de vora el magatzem de Can Salvador, els va aplegar la torrentada i els va fer navegar a la deriva pel passeig de les Brodadores fins on hi havia el basar xinès. Allà, la correntia que venia de la plaça de l’Ajuntament va empènyer el vehicle, que pegà al capdecantó de la seva dreta i amb el cop es va rompre el vidre del maleter. Com que l’aigua, en aquell indret, va arribar als dos metres d’altura, el cotxe va començar a omplir-se, però na Joana va aconseguir sortir amb els dos nins. El que no pogueren evitar és que la correntia se’ls emportàs a tots tres fins al final del carrer Gabriel Carrió, que entrassin al llit del torrent i que hi continuassin fins passat el pont de l’estació. Allà, se separaren: na Joana va continuar per dins el torrent i el seu cos va esser trobat l’endemà vora el pont de na Capirrona, dins Son Carrió; els seus fills sortiren de la correntia però seguiren dins l’aigua, fins que regolfà cap a la dreta després del magatzem de la Cristalleria Sant Llorenç, amb sort desigual per a cada un d’ells: Arthur va pegar a un arbre, es va enfonsar i va perdre la vida, i Úrsula va passar per dins un portell i per sobre d’una pareteta i va quedar asseguda enterra al començament del camí de sa Tafona, on fou recollida per Daniel Thielk. Continua →

Defunció

Publicat el per
Respon

Ha mort, a Sant Llorenç, en Miquel Umbert Pasqual, a l’edat de 84 anys. Les exèquies seran demà, dia 7, a les 18.10, en el cementiri de Sant Llorenç.

El funeral serà divendres, dia 8 a les 19.00, a l’església de Sant Llorenç.

Descansi en pau.

Cervantes i Albert Rivera

Publicat el per
Respon

D’ençà de les eleccions a Andalusia, Albert Rivera no s’havia cansat de repetir que les negociacions per formar govern només eren entre Ciudadanos i el Partit Popular, i que no volien sebre res de Vox (supòs que era per no pedre vots a Catalunya i a la resta de l’Estat en favor del nou partit d’extrema dreta). Hi ha nombroses declaracions seves al respecte, com per exemple: “En aquesta taula no hi ha ningú més, ni hi serà”, “Si volem que els populistes no governin, ens hem de posar d’acord el PP i Ciudadanos” (El País, 13.01.10); “Només pactarem amb forces constitucionalistes” (La Sexta, 30.1.218); “Rivera compara Vox amb ultres com Bolsonaro, Farage i Le Pen” (Infolibre, 9.01.19); “Susana Díaz s’hauria d’abstenir perquè no hàgim de menester Vox” (Diario Sur, 15.12.18). Podríem seguir, però crec que no fa falta. Continua →