Una frase sobre la imatge del niu de metralladora, malmès i abandonat de sa Coma.
Ara es retiren de forma immediata. Fa uns anys quan hi havia un accident a la carretera el cotxe espatllat hi podia quedar uns quants dies. Tots podíem comprovar que una vegada deixat el cotxe, ben aviat hi compareixien persones curioses que acostumaven a “trobar-hi” les peces o objectes que necessitaven.
I si no el retiraven amb el temps quedava completament desballestat. Continua
El broll d’aigua del pantà raja vers la resclosa que la portarà vers un o altre conducte.
Semblant passa amb les paraules que usam.
Sense trair el nostre relat personal podem orientar el nostre vocabulari pel canat positiu o negatiu, Continua
La necessitat de disposar habilitats personals no canvia però si que canvien aquestes habilitats. Sense anar més lluny i a tall d’exemple, el càlcul mental ha passat de ser imprescindible en una societat analfabeta a ser convenient. Cosa semblant ha passat amb la memorització de rondaies, amb la destresa cal·ligràfica… Continua
Per l’escletxa que separa els nombrosos dies de pluja de novembre amb el dies de fred, aquests primers de desembre, varis dies dolços que s’aprofiten, segons es pot escoltar, per fer tions de les soques mortes i, com es pot veure, per encendre la llenya o brosta sobrant. Tasca, per cert, no gaire ecològica. Continua
Qui ens ho havia de dir…
Avesats a estudiar assignatures sense cap relació aparent. A classificar segons taxonomies derivades d’aparences físiques. A separar el pensar del sentir i els fets de les idees. A separar les obres de les persones…
Qui ens pot dir ara que tot és un embolic. Quye tot es relaciona amb tot i que tot és mestall. Qui ens ho havia de dir… Continua
Una bella i afinada balança anglesa és la imatge seleccionada per suportar la frase, referida o complementària, com sol passar darrerament, a la darrera EC publicada.
Stuart Sutherland, el prestigiós investigador sobre dades experimentals aportades per la psicologia, qüestiona el costum de premiar el que ens sembla. Continua
Una llarga platja atlàntica, amb petjades de les onades i d’essers vius, serveix de fons a la idea.
Que les experiències radicals, per exemple canviar de feina o de ciutat de residència, ens afecten no en tenim dubtes. Però…
¿Fins a quin punt una experiència subtil: una abraçada, una mostela, els ànims d’una persona estimada…ens afecten?. Continua
Els regalims de terra roja a les pedreres de Son Ribot conformen, avui, els fons la imatge que sustenta el text.
Una altra idea fonamentada en experiències científiques: fomentar la passivitat no és bon negoci (per a la persona que exerceix tal passivitat).
Es tema conegut i explicat, però com adesiara passa, una cosa és el coneixement i l’altra el compromís. Continua
La pesada i mostosa gota de reina de la soca del pi podria suggerir tristesa. Una tristesa derivada de les dificultats en entendre la complexitat de la comunicació humana o, de forma més concreta, en el control de la pròpia comunicació.
L’eixida del “Chemombo” de Margaret Mead ens ajuda a discriminar l’entendre del comprendre. Continua
Actuam a conveniència per satisfer les nostres necessitats. Pel cami més fàcil que no sempre és el més curt… també ho fan les formigues, les ovelles i tots els altres animals.
Justificam el que volem justificar cercant els arguments que més ens convenen… Continua
El que tenim, el que és nostre…te el valor afegit de la nostra subjectivitat i ens sembla millor que el que puguin tenir els altres.
Tant si és una quarterada, com una entrada per un partit de futbol. Des del moment en que ho tenim augmenta, segons la nostra percepció, de valor. Una aportació dels doctors Carmon i Ariely. que ens ajuda a entendre tant els propis posicionaments com el de les altres persones. Continua
La imatge d’unes esforçades i diligents formigues que traginen gran (dos de blat i un de civada) cap el formiguer, serveix de canemàs a una idea que fa present Daniel Gilbert.
La ciència mostra qiue és condició humana. La “veritat” serà la que serà, però nosaltres, els humans, pensam i sentim que comparats amb els altres, superam la mitjana. Continua
Les ones van i venen…al serrar un marès hi ha d’haver serradís a cada banda…jo guany si tu guanyes…el sol surt per a tots…són maneres de dir una mateixa cosa: els resultats han d’anar amb relació al compromís que ha de ser compartit.
De cara al futur, de cara a l’educació del futur es planteja un repte ambiciós, transcendent i inajornable: cal canviar i substituir la competitivitat per la cooperació. No hi ha altre camí. Continua
Certament no havia fet la fotografia pensant amb la frase. Intentava especular sobre els origens de les façanes locals de “pedra rosa”, però pot servir de metàfora relativa a l’anomenat “biaix de confirmació”.
De rebot o per conveniències esgospam una idea i la feim nostra (per exemple “el camí asfaltat és millor”)
Una vegada l’hem feta nostra, ens costa moltíssim veure i analitzat altres possibilitats (per exemple “per la via del tren és més curt”)
Ens costa sortir del propi camí mental! Continua
La flor d’un garrover mascle -aquí li diem “bord” perquè no fa garroves- resulta un bon canemàs per presentar, de forma críptica, una idea substancial, rotunda, transcendent: cada un viu segons el relat que s’ha anat formant, derivat de gens i experiències.
En les meves escadusseres experiències d’acompanyament, en moments circumstàncials, a altres persones ho he pogut comprovar: pots anar fent preguntes fins que topes amb una resposta aparentment -si més no ho sembla- descontextualitzada, improceent, arbitrària… Continua
La contundència del text vol enfocar el que és situat en el nostre abast, per deixar de banda el que el supera: el contundent “I jo que hi puc fer?”.
La idea deriva de la recreació del “Nombre de Dunbar”.
En contraposició, i per jugar amb la paradoxa, s’ha triat una imatge simple, tres figues, però plena d’interrogants.(“Es real la realitat?” es demana Watzlawich) Continua
Inspiració és el concepte que alguns amics, creatius, usen quan les coses flueixen sense esforç.
No sé la paraula que acostumen a usar quan, perseguint una idea, donen voltes i voltes sense arribar a trobar l’expressió del que desitgen, quan la musa se n’ha anada a passejar lluny.
He de confessar que no hi crec gaire ni en muses ni en inspiracions, però cert és que, avui, m’ha duit feina trobar la frase, en versió positiva, i la imatge lligada a la frase. Continua
En un món reblit de certeses aparents que conformen els nostres relats, el dubte és mal aribat. Aviat apareix el despectiu “cagadubtes!”.
Amb tot i amb això, segons assenyalen els entesos, abandonar les pròpies certeses i conrar dubtes és el millor camí per descobrir nous hotitzons. Per guaitar en el que hi ha més enllà del nostre coneixement. Continua
A vegades “donar dues voltes” a una mateixa idea, té els seus fruits. De les oronelles del lledoner de ses Sitges a Dawkins. I de Dawkins a una lliçó de vida: si volem una família, un Sant Llorenç, un món més solidari i altruista, l’haurem de treballar.
Biològicament estem preparats per enganyar i mentir amb la intenció de mantenir els gens egoistes que conformen les nostres cèl·lules. El llarg període d’escola franquista, al no fer-hi res va incrementar la tendència individualista i egoista. L’entorn turístic, el neocapitalisme ha unidireccionat els interessos: guanyar més doblers peri tenir més coses en detriment del desenvolupament, la cultura i les igualtats socials. Continua
“Encara que no ens adonem, les coses passen”, ho repetia desiara el divulgador Itamar. Potser no ens n’adonem del xiscle o la voladissa de les oronelles, però hi són.
Potser no ens n’adonem dels fil, a vegades baldrumers, que creuen carrers, però hi són. Com hi era un cel ben net de núvols en el moment de la fotografia. Continua