Les rígides, punxoses, complexes…fulles de donarda que enfilen un cel gris, abonyagat, insegur…conformen un bon canemàs per aguantar la frase dominical.
Tos disposam d’una manera de pensar rígida, amb arestes, complexa…que ens hauria de facilitar el viure. Voler avançar, gaudir d’altres mirades, com tot, te un cost: s’ha de treballar! Continua
Imatge marina, refrescant…un paisatge ben nostre que conté dos elements antagònics i alhora complementaris: la roca dura, persistent que confronta amb l’adaptabilitat de l’aigua, també persistent, que ve i va.
Escaient metàfora sobre el ser. A vegades pensar ser monolítics, lògics, carregats de raó sense entrar en el detall del joc de fílies i fòbies que ens conformen. Unes vendran determinades per un somriure o una mala sortida, altres poden arrelar en experiències infantils que defugen de la raó conscient. Continua
Sobre la imatge d’una pell esquinçada per una esgarrinxada qualsevol una frase que vol sintetitzar un farcell d’experiències acumulades.
A ningú li agrada que un altre, sense més ni pus, actuï a contrasentit. En aquests cas, no es fa referència als contrasentits il·legals -com podria ser transitar per una direcció prohibida-, sinó al contrasentit, ben lícit, de no seguir les imposicions del costum habitual. Per exemple asseure’s en el lloc, ara desocupat, però habitualment utilitzat per una altra persona. Continua
Les ones arriben calmes. Transparència. El verdet viu aferrat a les pedres a l’ombra del tamarell. Sobre l’ombrejat, els mots.
Furgar en el mite (Llit de Procust) porta a pensar en el pensar. ¿Quants pensaments es retallen perquè no s’adapten al desig? Continua
La flor de la cardassa em ve com anell al dit per sustentar la idea: ¿on és la línia divissòria entre el “propi relat” que vaig construint amb els pensament conscient i els pensaments incontrolats del somnis?.
Socialment hem anat substituint la cardassa del cardassar per un camp de cards i un card florit. Ni ens va ni ens vé i és útil. Per què li hauriem de donar voltes?. Continua
No és, la present, una secció gens difícil. Basta disposar d’un arxiu de fotografies, més o manco singulars, anotar aquelles idees que, derivades de lectures et semblen interessants i després casar, d’alguna manera, els dos conceptes: el text amb la imatge o a l’inrevés
Algunes vegades, donant voltes a una idea, surt això, una mena de haiku que sintetitza una de les certeses del propi relat. Continua
Als de la nostra generació homocèntrica ens sembla que tot ens ve regalat. “Vejam si dins ca seva un no farà el que voldrà!” és frase sentida i repetida moltes vegades. Dita, altres vegades amb la formula suavitzada: “Això no ens costa res”, “val poca cosa”.o el lacònic “si ho pot pagar…”
Avui sabem que això és un engany, un auto engany. Tot. te un cost!. No sols això sinó que tot és relacionat, enxarxat, amb tot. Continua
Els camps comencen a groguejar. S’apropa el temps de messes. Ara mateix és data i temporada intranscendent. Antany no ho era. En el terme municipal tenim noms -Son Còdol, Son Fam…- que ens recorden la transcendència d’aquest moment de la recollida del gra.
Tenim memòria curta, no ens afecta directament i ens n’hem fotem de la desigual distribució de la riquesa, però hi ha gent, molt gent que passa fam. Continua
No recordo on era que vaig llegir la transformació del concepte que guarda la paraula “analfabetisme”. Abans era persona analfabeta aquella que no sabia llegir ni escriure (que no vol dir que no pogués ser desperta, vital, enginyosa…). Avui és persona analfabeta la que no es capaç de desaprendre aquells conceptes, i creences, que va aprendre de jove i que ja han quedat absolets (que no te res a veure amb la posició social o el nivell d’estudis). Continua
La pretensió es fer una recordança a la transcendència d’aquell 15M de fa 10 anys.
Un dels ideòlegs o, si mes no, un dels referent en va ser Arcadi Oliveres que fa poc ens va deixar.
La frase és del seu llibre “Paraules d’Arcadi”. Llegir el llibre la resultat com escoltar, altra vegada, el seu discurs planer, clar i llampant, Talment com la xerrada que, de la mà de l’Associació Algarada, va fer, fa un estius, a l’alzinar dels Palerm a Son Servera. Continua
Humberto Maturana. In memoriam
Als 92 anys ens ha deixat. Ell deia que al redactar la Declaració Universal de Drets Humans s’havien oblidat d’anotar-ne tres: el dret a errar-se, el dret a canviar d’opinió i el dret d’anar-se’n, sense perdre pretigi. Ha exercit aquest darrer, se n’ha anat!. Continua
Lluna plena d’abril sobre Sant Llorenç. Punts de llum que es superposen a la foscor generalitzada. Una metàfora.
Adesiara van apareixent noves informacions. Algunes d’elles referides a l’aprenentatge. Potser hauriem de treballar la consciència dels canvis que aquestes informacions poden implicar i, de fet, impliquen. Continua
Es pot passar pel camí sense adonar-se’n de la flor, gairebé insignificant (hi ha tantes coses amb que pensar?).
Al enfocar-hi l’atenció es descobreix l’insecte. Gairebé immòbil. Sebla que fa part de la flor. Després arriba el judici: què hi fa aquest aqui?. I de seguida es recorda el sadisme del borino amb la flor de corritjola, bellament descrit per Salvador Galmés: “les punyides del fibló que li esqueixava els teixits delicats i fins”/ “cruel i despietat”… Una il·lusió aparent, humanitzada… i segurament falsa. Continua
Es singular, complex i màgic el tema de la comunicació humana. A vegades les paraules diuen una cosa i el cos una altra. A vegades, per múltiples i diversos motius, posam barreres selectives sobre el que volem, o no, emetre o rebre…
Com la comunicació humana, el cotó de la flor de la vidalba és lleuger i subtil…però si el vent li ajuda pot espargir llavors fins a llocs insospitats. Continua
Sobre un uniforme cel gris, una incipient retxa de llum. Imatge escaient per suportar la idea.
El lloat poeta manacorí Bernat Nadal, en una d’aquelles entrevistes sucoses que sap fer Cristina Ros, deia l’altre dia ” l’escriptor ha de ser conscient que fa un striptease en públic, però controlat “. Continua
La mòrula que conformen les flors de la mata, ara tenyides de roig encès, serveix de safata a una reflexió sobre el comportament humà.
Ens fem la il·lusió que tenim un comportament lineal, A vegades diem “som així com som” per justificar la pròpia conducta. Però això és una il·lusió, una mentida. Si estem en un grup mai actuam de la mateixa manera que quan estem sols. Continua
Un assentat i reforçat capcer del Santuari de Consolació serveix de suport a una interessant idea del reconegut sociòleg Richard Sennett.
Com a humans som éssers gregaris, hem de viure en comunitat; i per mantenir relacions de grup hem après a navegar en la superficialitat. Continua
“La llarga tija de la donarda és torta!”. Sempre jutjam i valoram segons la nostra conveniència que acostumam a disfressar de “lògica”, “normal”, “coherent”….
Hauria de ser dreta? Continua
No ens cansarem de pepetir-ho, la llengua és molt més que una eina de comunicació, per això n’hem de fer defensa aferrissada de la nostra llengua. Un atac a la llengua és un atac a una manera de ser, a una manera de pensar, de comportar-se… Continua
La imatge del coll de cisterna del Santuari de Consolació afectat pel pas dels anys i pel fregar de cordes o cadenes sobre pedra de Santanyi, serveix de safata a una frase -de fet la penúltima del llibre-, de Ceberio i Watzlawick..
En determinades circumstàncies, un gest, una paraula, poden trastocar, decidir, canviar la vida d’un ésser humà. Continua