Mirau que no n’he viscuda mai cap (i Déu me’n salvi), i, en canvi, sempre m’he sentit atret pels textos i pel·lícules que reflexionen sobre la guerra. No és que la trobi atractiva (tot el contrari), ni que sigui un entusiasta dels uniformes militars o de les armes, ni que em fixi gaire en les estratègies per derrotar l’enemic… A mi el camp que m’atreu de la guerra és el psicològic, ja que és en les situacions límits (i la guerra ho és) que l’esser humà mostra la seva naturalesa més profunda. Per mi és un marc en el qual es descobreix que la nostra humanitat i civilitat es poden posar en dubte. Per això qui no l’hem viscuda cal que ens hi aproximem d’alguna manera (a través del cinema, llibres, articles, a l’escola…) per, precisament, saber què provoca i lluitar perquè no es torni a produir a cap indret (a la nostra vora, però tampoc a Iraq, a Afganistan, a Síria…). Precisament aquest darrer país m’ha fet recordar aquest article que ja vaig publicar a Flor de Card fa uns anys per una guerra igualment absurda (i quina no ho és?) : Continua →