Flor de Card 45 (IX)

1980

En el mes de febrer hi ha un article de cinc pàgines, en el qual l’Escola de mallorquí (que entre els mestres només comptava amb en Guillem Pont i jo), proposava uns determinats criteris a l’hora de canviar els noms dels carrers del poble, ja que en el plenari del mes passat s’havia acordat admetre propostes en aquest sentit. Algunes de les que proposàrem eren les següents: Posar-los a tots en català estàndard, conservant només la forma salada en els de caràcter popular, com per exemple Carrer d’es Pou; eliminar tots els que feien referència a la Guerra Civil, tant de persones com de símbols (Franco, Carrero Blanco, Victòria, Belchite…); conservar els relacionats amb la història i la cultura de Mallorca i afegir-hi els d’alguns personatges que hi manquen (Rei Sanç, Antoni Maria Alcover, Costa i Llobera…); conservar els de caràcter religiós que ja s’han convertit en populars (Carrer de la Creu…); conservar els de personatges locals que s’hagin distingit en algun aspecte (Salvador Galmés, Jaume Llinàs…). Val a dir que moltes de les nostres propostes foren acceptades per l’Ajuntament. Continua

Cent vint-i-cinc anys com a municipi independent

Avui fa cent vint-i-cinc anys que Sant Llorenç va separar-se definitivament de Manacor, per tant, també en fa vint-i-cinc que celebràrem el Centenari de la nostra independència com a municipi. Aquell dia, el 3 de juliol de 1992, hi va haver festa grossa en el poble i jo en vaig fer una crònica per Flor de Card. Pels que no la llegiren o ja no se’n recorden, consider que, en una data tan assenyalada, no està malament recordar-la, encara que sigui més llarga que les que solem publicar a Card.cat. Vet-l’ací:

-Una festada, et dic que va ser una festada. Aquest pic la gent va respondre i va sortir una vetlada gairebé rodona, encara que les principals autoritats autonòmiques fossin de viatge a Sevilla.
-Com que hi havia refresc…
-No ho crec. Un dia així, tots els llorencins que s’hi senten havien de comparèixer a fer acte de presència, maldament no hi hagués hagut refresc. En aquests casos, el qui no se sent el cuquet és que és un descastat que ha perdut les senyes d’identitat. Continua

Vola-vola titines

El Banc d’Espanya diu que dóna per perduts els més de 60.000 milions d’euros que va costar el rescat a la banca, però jo crec que va equivocat: aquests dobbers no s’han perdut, només és que han canviat de butxaca. Fins i tot m’atreviria a dir que sap exactament dins quines butxaques són, així que no crec que sigui ver que s’hagin perdut, només xerren per xerrar.

Els que per ventura es perdran –almanco per a nosaltres– són els 1.400 euros que li costarà la broma a cada lector de Card.cat.

Vola-vola titines!

Flor de Card 45 (VIII)

1979

Aquell any va estar marcat per les primeres eleccions municipals –celebrades el 3 d’abril–, que aclapararen gairebé tot el protagonisme, tant abans com després, amb els insòlits resultats que es donaren a Sant Llorenç a l’hora de triar el batle.

La veritat és que no sé ben bé com hauria d’envestir l’article corresponent a Flor de Card de 1979, perquè molts dels que dúiem el maneig de la revista ens implicàrem de ple en la candidatura del Grup Intependent de Sant Llorenç i això comporta que difícilment en podria esser imparcial: el director oficial (Bartomeu Domenge) i l’oficiós (jo mateix) érem els representants legals del GISLL (jo n’era el secretari i el representant davant la Junta Electoral); Continua

Flor de Card 45 (VII)

1978

A la revista del gener d’aquell any, a més de començar a fer boca de cara a les primeres eleccions municipals després de la Dictadura –que ja se suponien més o manco properes–, hi ha tres articles que reivindiquen la nostra llengua i la nostra cultura. Un és del rector Joan Rosselló, titulat “Qui era la Balenguera”, un altre de Guillem Pont sobre “Catalanismes” i un tercer de Pere Josep Llull, que parla del “Català, idioma oficial”. En aquells anys, gairebé cada mes hi havia articles semblants, intentant posar el nostre granet d’arena de cara a la normalització de l’ús del català i del coneixement de la nostra història. Continua

Dediquen un carrer de Peguera a una llorencina

Ahir, a través del batle Alfonso Rodríguez, l’Ajuntament de Calvià, va destapar la placa del carrer que han dedicat a la llorencina Isabel Servera, Busca, en el nucli urbà de Peguera, per haver estat la primera pionera de la comunitat turística que va arribar als cent anys.

A la fotografia, el batle, el regidor de Peguera i les dues filles de la protagonista, Bàrbara i Maribel.

Flor de Card 45 (VI)

1977

La represa de Flor de Card, que es corresponia amb els mesos de gener i febrer i que ja va començar a publicar-se íntegrament en català, es va obrir amb un Editorial en el qual s’establia un cert paral·lelisme entre la revista i el descans hivernal del camp, que es començava a despertar. També ens reafermàvem amb els principis fundacionals de la revista: “mitjà d’expressió”, “vehicle de cultura” i “oberta a tothom” que hi vulgués col·laborar. En aquest sentit, ja que s’atracaven les primeres eleccions generals de la recentment estrenada democràcia, s’oferiren les seves pàgines a tots els partits i el primer que va agafar les messions fou Antoni Ramis, del PSOE, que dos anys després seria elegit conseller del Consell Insular de Mallorca i, el 1982, senador. Continua

Dimonis?

El que més va intrigar el sergent va esser aquella intensa pudor de sofre que se sentia per tota la casa, i, per bé que escorcollava tots els recons, no trobava cap indici que li pogués aclarir d’on provenia. També el va sorprendre, és clar, el desordre que hi havia pertot arreu i, encara més, que no quedàs cap dels anglesos que l’havien llogada per gravar-hi el reality show de la televisió britànica, ni els protagonistes, ni el director…, ningú. Era com si mai no haguessin estat a les cases de sa Real, encara que les càmeres estassin tirades p’enterra, els diaris haguessin donat la notícia i a la fàbrica de sa Cova hi romangués, abandonada, la carpa on s’havien centralitzat les tasques de producció. Continua